dimecres, 15 d’abril del 2020

Aquell mes de març del 2020

Àvia, torna’m a explicar la història! Em costa tornar a reviure el que va passar, va ser un forat en el temps, una pandèmia sobre pandèmia, la nostra manera de viure havia fet emmalaltir el planeta per la pandèmia del capitalisme que durant anys s’havia anat degradant degut a la inconscient manera de viure. El mes de març del 2020 van emmalaltir milions de persones a tot el món, els hospitals i tot el personal sanitari es varen col·lapsar, molts milers de persones van morir, mai no sabrem quants exactament, però sí que sobretot va ser gent gran que no resistien el virus, els camions de l’exèrcit s’enduien els fèretres per a ser incinerats, no vàrem poder acomiadar-los, pel camí vaig deixar-hi familiars, amics, veïns, coneguts... de diferents edats. Tot plegat molt dolorós.

Vàrem començar a veure que el planeta que ens donava vida havia emmalaltit, amb aquell virus vàrem veure els límits, havíem de tornar a refer i replantejar-nos la manera de viure i les nostres accions.

Al voltant del 8 de març, quines coses, per aquesta data tothom es manifestava per reivindicar, demanar, celebrar el dia de la dona, va ser l’última manifestació; després, tot es va aturar de cop, una parada obligada, crua, tothom a casa, però no tothom en tenia de casa ni vivia amb qui volia. Pèrdues incalculables, fàbriques, centres comercials, botigues que no eren de primera necessitat, escoles, centres cívics... ens portà a un paisatge desert, fantasmal, envoltat d’un silenci esfereïdor.

Com en un estat de guerra, la gent es va atabalar assaltant supermercats i adquirint productes inversemblants, era una histèria que a poc a poc va anar passant.

Les persones no ens podíem tocar, hi havia d’haver una distància de seguretat per no infectar-nos. D’altra banda va néixer la vena solidària que portem dins, voluntaris ajudaven la gent gran, als que estàvem sols sovint els amics et trucaven perquè parléssim, els músics ens oferien concerts per internet i hi va haver molta generositat, va ser un temps on les noves tecnologies tenien un paper important i... cada dia a les vuit del vespre sortíem als balcons i finestres aplaudint i fent cassolades agraint a tot el personal sanitari que es jugava la vida per tots nosaltres.

Vàrem aprendre el valor de les abraçades, de l’aire que sentíem a la cara, de les trobades amb amics, les passejades...

L’aire es va tornar més pur sense el trànsit dels vehicles, moltes fàbriques van parar i algunes varen reconvertir el seu producte, fabricant el que en aquells moments feia falta. Recordava l’època de guerra, quan fàbriques de teixits es reconvertiren per fabricar armes.

Ja mai res va tornar a ser igual, però això és una altra història.

Montse Pastor