dimecres, 15 d’abril del 2020

I després què?

Escric aquestes paraules el 5 d’abril de 2020, quan portem tres setmanes confinats a casa. I des del primer dia penso, quan i com en sortirem. El quan em preocupa relativament, sortirem quan haguem de sortir, quan no sigui un perill per a la salut pública. Això no justifica, evidentment, els discursos autoritaris, ni l’aplicació agafada amb pinces de l’estat d’alarma. Però, el que porto pensant i reflexionant aquests dies és com en sortirem, tant físicament com psicològica (quan tornem l’àmbit de les cures serà un dels pilars fonamentals per reconstruir i tornar a activar les relacions socials, ja és hora que ens les prenguem seriosament). També com tornarem, com a societat, a la “normalitat”. Abans que el govern espanyol decretés que només podrien anar a treballar els serveis essencials, es parlava molt i sentíem molt l’expressió “hem de posar el fre” o “hem d’aturar-nos”. Però el que hem de saber, i el que hem d’interioritzar, és que després, quan tot això acabi, no podem prémer l’accelerador i posar-nos en deu segons a 300 km/h com un cotxe potent. Aquests dies, aquells que puguem, podríem seure al sofà i reflexionar i repensar el nostre model de vida. 

L’economista Miren Etxezarreta diu que “la pandèmia ha servit perquè ens tornem més individualistes: hem d’estar a casa, tancats, el veí és gairebé un enemic que ens pot encomanar, treballem sols, les reivindicacions socials han desaparegut... Alguns diuen que la gent es tornarà més solidària, però jo crec que no, malauradament. Més endavant ja ho veurem i podrem valorar si tenia raó o no. Tan de bo m’equivoqui”. Respecte a això, el meu cor em diu que ens tornarem més solidaris, i el cap que anirem a pitjor.

La societat actual governada pel capitalisme serà capaç d’aturar-se, posar el fre i caminar més a poc a poc? Personalment, crec que no. Seguirem consumint sense necessitat, seguirem abusant dels recursos naturals... Ja que el capitalisme sempre vol més, mai no en té prou. Per tant, tot apunta que anirem a pitjor, si no som capaces d’una vegada per totes de revertir aquesta situació salvatge. El que més he reflexionat durant aquestes setmanes ha sigut com es podrien donar canvis en positiu, com podríem fomentar la col·lectivitat, com lluitar per una societat més solidària, en definitiva, com curar-nos i començar a caminar repensant-t’ho tot. L’opció que més m’ha convençut ha estat la de creure –no sé si és fe o no– en el poder de les ciutats, i pobles, per fer front a les conseqüències socials, econòmiques i culturals de la crisi del coronavirus.

Des del municipalisme es pot convertir la globalització en un fenomen positiu, en un fenomen on la solidaritat i la fraternitat tirin endavant aquest món. Si de veritat ens creiem aquest paper del municipalisme, i les ciutats estan a l’alçada, que ho estaran, la classe política podria recuperar la confiança de la ciutadania. Per exemplificar aquesta última afirmació, en el primer baròmetre de 2020 del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) la insatisfacció amb la política era el segon problema dels ciutadans, per davant de l’atur, l’accés a l’habitatge o la sanitat.

Evidentment, aquest municipalisme ha d’anar acompanyat d’un reforçament de l’estat del benestar, només ens en sortirem si el reforcem, i si, aquesta vegada, no carreguem a les espatlles de les classes populars la sortida a aquesta crisi. És l’hora que aquells que van sortir beneficiats, amb diners públics, de la crisi financera del 2007 facin front a aquesta situació excepcional, o si no que retornin els diners (que ho haurien de fer amb crisi o sense). Els diners públics, que retornin a les arques públiques. 

Per tant, és l’hora de treballar individualment per un bé col·lectiu, i també des de les administracions, on s’ha de treballar des de la col·lectivitat per un bé global. I no oblidem que qui ha de fer front a la crisi, no són les classes populars, que ens hem de blindar, sinó aquells que més tenen. En comptes de demostrar la solidaritat amb “donacions”, que la demostrin carregant-se l’esforç de la recuperació. Evidentment, amb el control de l’Administració, i aquesta reforçant l’estat del benestar.

Joan Bausa