El confinament pel Covid19 està alterant tots els aspectes de la vida, i la política urbanística no se n’escapa. Alguns sondejos d’opinió ens estan mostrant que, malgrat els impactes negatius de la pandèmia, la societat està fent-se conscient de molts aspectes que no vol que tornin a l’estat anterior. Estem parlant del ritme de vida frenètic, dels desplaçaments diaris amb trànsit infumable, de les jornades laborals interminables i ineficients i un llarg etcètera. A més, la gestió que cal fer de la crisi des de les polítiques públiques ens porta inevitablement als escenaris que les esquerres estem proposant des de fa temps: renda vital garantida, treball garantit, jornades laborals més curtes, conciliació d’horaris... polítiques orientades a la vida.
Però anem al tema: ¿per què no hem d’edificar a Can Sellarès? Els arguments que ens exposa el regidor Richard Calle fa dos mesos no els podem donar per vàlids, ni abans, ni després de la pandèmia. Començant per el primer paràgraf en què parla de consens amb les associacions de veïns. La principal afectada, la del barri de Can Palmer, ha mostrat en nombroses ocasions els darrers mesos que no està d’acord amb aquest pla. Segons explica el seu president, José Antonio Andrés, la situació de fa cinc anys no és la mateixa d’ara. El preu de l’habitatge pujava fortament i es pensava que una política d’augment de l’oferta podria abaratir-ne el preu. A l’escenari pre-pandèmia això ja no era veritat per a Viladecans, ja que el fenomen no es deu a una problemàtica intrínseca de Viladecans, sinó que l’augment del preu prové de l’expulsió de la gent que vivia a Barcelona per la pressió dels pisos turístics i de l’especulació dels fons voltor. Aquesta gent expulsada de Barcelona busca a la seva perifèria habitatges més econòmics. El resultat d’edificar més no abaratiria el preu, ja que la demanda (i per tant, el preu) per part de la gent expulsada de Barcelona no s’aturaria pels poc més de 200 habitatges que s’anaven a fer a Can Sellarès.
El projecte preveia que un 45% serien de mercat lliure i un 35% en règim concertat. Malgrat pugui semblar que aquesta darrera modalitat pugui generar pisos amb preus més assequibles, això no resulta així, ja que la qualitat dels materials i acabats és molt inferior al del cas del mercat lliure. Tal i com explica la Marta Benítez de la Plataforma Salvem Can Sellarès (que ha recopilat més de 2.000 signatures contra aquest pla), després la gent hauria de fer reformes i millores i el cost resultant no distaria gaire d’uns pisos en règim de mercat lliure. O sigui, que en realitat només comptaríem amb un 20% de pisos protegits efectivament.
L’únic resultat esperable de l’edificació de Can Sellarès seria l’arribada de gent de Barcelona amb una capacitat adquisitiva més gran, cosa que a mig termini significaria l’augment dels preus del barri i l’expulsió de la gent que hi viu actualment. És a dir, es produiria allò que coneixem amb el nom de gentrificació, un efecte inadmissible per a una política que es vulgui dir d’esquerres.
Una altra conclusió interessant del regidor Richard Calle és que la reforma suposarà un augment d’espais verds i equipaments com per art de màgia. Potser seria cert si ho comparéssim amb els espais útils actuals, que s’han deixat de mantenir i per això estan fora de servei (com l’espai de la piscina), però de cap manera seria cert comparat amb la superfície resultant en una rehabilitació dedicada íntegrament a espais verds, de lleure i culturals. Es de calaix: si edifiques, elimines espais, son faves comptades.
Edificar dins el recinte de Can Sellarès comportaria molts perjudicis als viladecanencs. Començant per la pèrdua d’un espai obert de gran valor social a la ciutat, que ha marcat la història del poble i la vida de les persones en les activitats de lleure, esportives i culturals que s’hi han realitzat. A més, en una situació post-pandèmia necessitarem d’espais oberts on la gent pugui esbargir-se i respirar, fer esport individual, o socialitzar-se mantenint una distància de seguretat adequada. Cada metre quadrat compta per a la qualitat de vida de la gent dels barris propers. Més encara, quan el projecte contempla edificis de nou plantes que tapen la llum i amaguen la Masia i l’espai en general, només fa que eliminar la màgia i la poesia que aquest espai ofereix al poble.
En l’únic en el què podem estar d’acord amb l’equip de govern és que es necessita augmentar el parc d’habitatge del poble, i en particular el d’habitatge protegit. Per solucionar això, Podem Viladecans hem aconseguit arrencar el compromís de realitzar el cens d’habitatge desocupat per part dels bancs i que cal forçar que es posi al mercat. I també hem de tenir en compte altres plans urbanístics del poble com el de l’espai de la Roca que suposarà uns 2.000 nous habitatges, deu cops més que els projectats a Can Sellàres.
En conclusió, la situació post-pandèmia ens ha alterat tots el paràmetres de les polítiques públiques, així que caldrà repensar-ho tot. La posició més raonable és la prudència i no perdre els espais verds i de lleure que ara faran falta més que mai per tenir una ciutat no només per viure, sinó per viure-hi bé. No oblidem que la Roca va vendre a l’Ajuntament creant aquest espai mancomunat a un preu preferent amb el compromís que s’utilitzés exclusivament per a usos de lleure i esportius, i així va quedar signat a les escriptures de compravenda. Fem honor als compromisos pactats (aquest davant de notari) per al bé del poble.
Enric Mieza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada