En paral·lel a l’expansió de la COVID-19, convertida en una inesperada i indesitjable companya de viatge, s’ha propagat una altra malaltia tan o més contagiosa: la desinformació. Les notícies falses o fake news no són un invent d’ara o de fa tres dies, ja fa molt que existeixen. La diferència és que amb l’avenç imparable de les xarxes socials, dels perfils anònims i falsejats, de la telefonia mòbil i les aplicacions de missatgeria instantània, el seu abast i la seva velocitat de propagació s’han multiplicat de forma exponencial. Avui, en la societat hiperconnectada en què vivim, qualsevol des de qualsevol lloc i un telèfon intel·ligent a la mà pot ser una arma d’infoxicació massiva.
Com en tants altres sectors vivim temps de canvis en l’àmbit de la informació. Més que una època de canvi, un canvi d’època. Els mitjans de comunicació de massa han deixat de ser els principals prescriptors i intermediaris del que passa al món, els quioscos de premsa s’assemblen cada vegada més a les antigues cabines de telèfon. Ens regalen el diari al transport públic perquè les capçaleres han de complir amb les xifres de distribució davant els anunciants. Les xarxes socials han pres el relleu per bé que sovint s’alimentin de notícies de mitjans tradicionals. Es calcula que el 41% de la població utilitza les xarxes socials com a porta d’entrada a les notícies, una informació que avui és sobretot vídeo i als dispositius mòbils.
Aquesta dinàmica genera derivades perverses com les “bombolles informatives”, és a dir, quan ens informem sobretot de notícies que ens recomanen familiars o amistats que comparteixen la nostra cosmovisió o que provenen de tribunes properes a la nostra zona de confort. Així, pel camí, perdem pluralitat, capacitat d’escoltar als que pensen diferent, d’empatia, de reconèixer a l’altre, d’acceptar el món que ens envolta malgrat que no ens acabi d’agradar. D’aquí a viure en una realitat màgica (o nostàlgica, en el cas dels partidaris del Brexit) hi ha un pas. El més greu és que aquest escenari també és un camp abonat i propici pels extremismes de tota mena, amb el seu impuls rèptil per esborrar la paleta de colors que conforma qualsevol societat.
Avui, l’accés immediat i gratuït a l’actualitat fa que quan s’imprimeix un diari o s’emet un telenotícies ja estiguin caducats, les dades sobre infectats o morts per coronavirus s’actualitzen de forma permanent a Internet gràcies a les dades massives, la mineria de dades i altres eines digitals que permeten accedir a fonts primàries sense intermediació, gairebé al moment. Però no tot és un camp de flors. Aquesta “democratització” de la comunicació comporta riscos associats, com ja hem vist. Els mitjans tradicionals malviuen per sobreviure al ritme de la cultura del tot gratis i, com a la natura, només sobreviuran aquells que sàpiguen adaptar-se. El 2019 ha estat el primer any en què Internet ha estat el mitjà líder en publicitat, per davant de la televisió que es mantenia al capdavant des de feia dècades.
Cada vegada hi ha menys intermediació en l’accés a la informació, cadascú, cada organització, plataforma, partit polític, grup de pressió es converteix en el seu propi mitjà de comunicació i contribueix a una doble dinàmica: tenim massa informació (infoxicació) i cada cop hi ha menys informació objectiva, honesta i contrastada. Però com deia aquell, “periodisme és allò que algú no vol que se sàpiga, la resta és propaganda”. Perquè el periodisme, el bon periodisme, es basa en contrastar informacions, en garantir que hi hagi més d’una font fidedigna que n’avali la veracitat. “Que la realitat no espatlli un bon titular” és un altre aforisme en sentit contrari, massa comú. Ho veiem aquestes setmanes de confinament, ho hem vist en el passat, i molt em temo que ho continuarem veient en el futur. Molts interessos en joc per controlar l’opinió pública.
Per tant, en aquests temps de pandèmia que ens ha tocat viure fem cas de les fonts oficials i vigilem quins mitjans de comunicació mereixen la nostra confiança. Posem en dubte o preguntem-nos abans de reenviar les informacions que ens arribin al mòbil si el que s’hi explica està contrastat, o bé si pot incrementar el pànic o el neguit dels nostres conciutadans gratuïtament. És una qüestió de responsabilitat cívica. Que pertoca a cadascú de nosaltres i que és impossible delegar.
Ens encaminem cap a una món en què la intel·ligència artificial i els algoritmes poden agreujar les dinàmiques negatives que he exposat, amb un control massiu dels perfils de la ciutadania, dels nostres moviments, preferències, consums, relacions socials... Serà bo prendre’n consciència per no abaixar la guàrdia, fer valdre els nostres drets i receptar més periodisme. Aquell periodisme que garanteix un filtratge i una capacitat d’anàlisi, per destriar el que és important d’allò anecdòtic en un món complex, diferent i menys agradable com el que ens deixa el coronavirus. El periodisme o la llibertat de premsa com a pilar del sistema democràtic, de denúncia i prevenció d’abusos contra la llibertat.
Josep Ginjaume Font
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada