“Mind the gap!”

Un punt de tristesa i de cansament, com una boira espessa, és el que detecto en aquesta novena setmana de confinament en amics que no puc dir que es trobin en situacions extremes. Al contrari: salut, casa, sou estable, estimació i proximitat. Però fins i tot en les millors condicions, l’anomalia de la situació es fa notar. La filla adolescent que mostra sobtadament signes depressius; el sobreesforç laboral, la incertesa del futur i els conflictes a la feina per part d’una profe; la dificultat per pair-ho, tot plegat, en un jove amb síndrome de down i el seu plor gens habitual; el sentiment d’inutilitat per part d’una professional altament qualificada que s’acaba de jubilar i que costa de distingir del que de per si provoca el desconfinament; les angoixes que desvetlla un problema de salut pel qual no saps si pots adreçar-te aquests dies a l’hospital. I, és clar, no poder veure pares, fills, nets ni la gent estimada en general i una gran incertesa pel futur. Això sense una afectació directa pel virus. No vull pensar com deu ser per a qui ha perdut el marit o el germà, o els pares. O per a qui es troba en una situació social o econòmica insostenible.

Amb aquests mateixos amics, però, comprovem que parlar-ne entre nosaltres ens va bé, com sempre hem fet, amb o sense confinament. Que de fet ningú no aporta a l’altre res que no sigui la seva capacitat d’escolta, però que això és molt i que ajuda a pensar i a veure les coses d’una altra manera. Que les noves tecnologies ens obren portes fa pocs anys inimaginables com és parlar en grup i veure’ns les cares. Algú deia: cal caminar i confiar. I la veritat és que no hi puc estar més d’acord. Caminar –ara que ja podem fer-ho– físicament i metafòricament, sabent que estem fets per això, que és llei de vida i que després d’una cosa en ve una altra. Sorprenent o rutinària, però és ben cert que sempre serà una cosa nova, que ens obligarà a ser creatius i a ressituar-nos i potser a tenir-nos més en compte mútuament. Com allò tan realista d’Heràclit que de fet no ha estat mai cap tragèdia: no tornarem a banyar-nos en el mateix riu. De fet, encara que ens entossudíssim a no caminar, no podríem pas impedir que tot al nostre voltant canviés, cosa que vol dir que sempre ens estem readaptant!

I confiar malgrat la consciència de la fragilitat, de les errades pròpies i alienes i la incertesa que tenim per davant. El fet que moltes circumstàncies hagin canviat no impedeix que puguem assolir, d’altres maneres, els objectius bàsics que ens proposàvem. Sense mútua confiança no s’aprèn res ni es pot viure en comunitat ni amb esperança. Una confiança que sempre és incerta. Hi ha la temptació de fer de la ciència un ídol, com en ocasions les persones hem idolatrat tal o qual personatge, o ideologia o religió mal enteses: un ídol perfecte i segur on dipositar la nostra confiança. Però no, la vida amb tossuderia ens fa fills –sovint feliços– de pares imperfectes, en sistemes socials plens de goteres i amb companys de viatge joiosament impredictibles.

“Mind the gap!”, diuen al metro londinenc: “Vigila on poses el peu, que hi ha forats!”. Però de fet més que esperar vagons i andanes sense risc, més val acostumar-nos a moure’ns amb confiança amb els altres i ajudats pels altres entre els diversos forats. Ens en sortirem.

Mercè Solé