 |
| "Llum del sol en una cafeteria" d'E. Hopper |
Una matinada més, una albada menys. Ja no distingeix un dia d’un altre. Tots superposats i semblants. Amb una il·lusió de final de túnel, desconeix si arribarà a la meta: seguir respirant. Mira el sol com a un amic que no falta a la seva cita i l’entristeix desitjar que el temps passi.
La llum al caient de la tarda inunda la cafeteria. El silenci gairebé és el mateix que tot el temps que havia estat tancada. Les restriccions se suavitzen, però la nostàlgia d’altres temps ho envaeix tot. Ella degusta amb el seu refresc la llibertat recuperada. Ell fingeix mirar a la llunyania.
Acostumava a quedar-se l’últim a l’oficina, al capvespre. Era un home de costums. Com el cafè de la màquina de l’office. Una bona màquina, un bon beuratge. Aquest got acabava la seva jornada cada dia. Després se n’anava a casa. Aquell dia alguna cosa va canviar: hi havia una dona davant de la màquina.
Va començar a ploure una nit. I ja no va deixar de fer-ho. Plovia sempre, a totes hores, més o menys, però sense parar. Ningú sortia de casa. Tot era un avís. Més de quaranta dies i quaranta nits amb el cel plorant. Un matí va sortir el sol. L’aigua va venir i va emportar-s’ho tot.
Li agradaven les estacions, els aeroports, aquests llocs de pas plens d’històries i de gent. Avui tot just hi havia una ànima. A ella no li importava. Esperava l’arribada del tren de què es convertiria en passatgera. Cap a una nova vida.
 |
| Fragment de "Nen pescant" de Joaquím Sorolla. |
Tancada. Presonera. Amb totes les comoditats i a les altures, però engabiada a la fi. Li agradaria fugir veloç com tempesta, com fletxa precisa directa al seu destí. Només l’hi impedeix una data en el calendari, estàtica uns dies i després canviant. I també l’esperança.
Cada dia paladeja una paraula amb què somia i resisteix. Voldria fugir on ell no hi sigui. Llibertat, llibertat!
Li va arribar un missatge d’un vell dinosaure. Es va espantar. Era de nit, la trenta-tresena del seu confinament. Les estrelles brillaven amb claredat de Juràssic. Els records d’aquell amor llunyà s’amuntegaven al seu cor.
Encara en pijama, va contemplar el paisatge límpid des de la seva finestra. Cada matí, des de feia un mes, només escoltava el silenci engalonat de cants d’ocells. Ni tan sols el tret intermitent des dels camps de cultiu per espantar-los. Només les nits s’omplien d’aplaudiments.
Li agrada dibuixar traços a la sorra de la vora de la mar. La relaxa la calor que sent en els dits, i el breu estrèpit de les ones és hipnòtic. Feia dies que no sortia al sol. Tan abstreta està que no percep l’atenció del pintor des del passeig, una mica més lluny. Tots els detalls són al seu quadre.
Patricia Aliu
(patri.aliu@gmail.com)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada