Escoltava l’altre dia la Pepa Torres, una dona interessantíssima, que viu a Madrid, i que jo diria que és militant activa de totes les causes de les persones vulnerables que troba en el seu entorn. Coneix amb nom i cognoms el sense papers que viu amb por de ser deportat, la dona que acaben de fer fora de casa seva, l’àvia malalta amb la Covid i la cuidadora que acaba de ser acomiadada després de viure tot el confinament traient el fetge per la boca amb un contracte que no mereix aquest nom.
Són causes que avui es filtren com aigua sobre el canemàs de les organitzacions polítiques i socials de tota la vida, que no s’han actualitzat suficientment i que per tant les deixen caure pels seus forats sense que aquesta aigua les arribi a mullar. Són noves organitzacions potser molt informals, en canvi, les que tenen la capacitat d’esponjar-se i de créixer per donar-hi resposta. Encara que sigui una resposta molt petita.
La Pepa parlava en la seva conferència dels brots d’esperança dins la Covid i de la necessitat d’implicar-nos-hi. I a mi m’ha fet pensar que em costa molt trobar la manera de ser efectivament solidària amb aquestes persones i de treballar de manera articulada per buscar sortida als seus problemes, sortida política, que és la que en definitiva resol els temes comunitaris, més enllà de la situació personal de cadascú.
M’ha fet gràcia com la Pepa, creativa com ella sola, introduïa en el seu discurs dos neologismes que no són només paraules noves, sinó nous conceptes que transformen la manera com hem abordat les lluites polítiques:
L’un és la pausa enfront de la “rapidació”, deia ella. Cal pensar, contemplar la realitat, deixar-se tocar pels problemes, actuar sense presses, sense posar l’emoció capil·lar per davant, sense l’exigència de les xarxes socials del ser a tot arreu simultàniament, a màxima velocitat i amb màxima eficàcia i sense marcar paquet amb finalitats electoralistes. Actuar amb el cap i amb el cor a llarg termini i amb compromís i no en la perpètua sobreactuació que ara ha envaït tots els espais. Sembla un contrasentit, però crec que és molt encertat actuar des de l’atenció i l’escolta a les persones que més pateixen. Aprendre a escoltar en profunditat, sense voler fer-nos no sé quina foto, intentant escatir la complexitat dels problemes i des d’una vessant col·lectiva, és potser una de les necessitats més grans amb què ens trobem. Com ho és també ser capaços de dialogar i d’establir ponts sense violència.
I l’altre neologisme és la “cuidadanía”: només podrem parlar pròpiament de ciutadania, si som capaços de tenir cura els uns dels altres. La cura, aquest concepte que amb la pandèmia s’ha posat especialment en evidència.
Encara ha dit moltes més coses interessants, la Pepa. Si hi esteu interessats, podeu llegir-les aquí. M’ha quedat clar, però, que la “normalitat” ja no tornarà i que caldrà lluitar molt per aconseguir una vida digna per a tothom. I aquesta lluita demana d’entrada aparcar l’individualisme, estar atents als brots de les noves solidaritats i fer confiança en els veïns, encara que no sempre estiguem d’acord amb ells.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada