Ell se n’ha anat i has començat a canviar les coses de lloc. Fins i tot a la cuina, els objectes quotidians han variat la seva posició per no recordar-te qui els feia servir també fins ara. Al saló has transformat fins i tot l’ordre dels quadres i algun ha desaparegut. Altres han deixat un espai que ha estat substituït per un altre. Per això ara tots els que va pintar el teu pare durant anys estan molt presents. Especialment un d’ells, el més gran de tots.
L’has col·locat en el lloc més visible. Facis el que facis, el quadre sembla que t’observa. Això és quelcom difícil, i encara més perquè és una natura morta. Però tu creus que et mira des del seu marc daurat i el paspartú que l’envolta. No és un motiu lluminós el seu, però per a tu brilla. Margarides grogues i blanques sense ordre concret es “disparen” amb calma en totes direccions. L’oli es veu una mica apagat i estàs pensant en retocar-lo amb vernís. Et resisteixes a fer-ho perquè no vols tocar el que va fer l’artista, el teu pare, que fa anys que se’n va anar en una altra dimensió. I, a la vegada, tampoc vols que acabi esfumant-se a causa del temps.
La gerra que sosté les flors és verda com la seva tija i n’hi ha un llambreig, que és només absència de color, un truc per fer espurnejar el vidre. Això et recorda el teu pare un altre cop. Sembla que vegis ara mateix com fa servir el dit índex per eliminar tanta pintura com li sembla bé fins a aconseguir l’efecte que desitja. Aquest és el poder dels objectes quan no hi són les persones que els tenien o els van crear. Hi resta sempre l’empremta de qui va marxar o de qui ja no és entre els vius. Oi que això sempre t’ho deia el papa?
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada