Durant l’inici de la pandèmia sentíem promeses com “No dejaremos a nadie atras” o “Vamos a salir unidos”. I potser, com a conseqüència també de la il·lusió que per a una part de la ciutadania va suposar la formació d’un govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem, es van generar unes expectatives que, al final, i com desenvoluparé, no s’han acomplert. Ens hem quedat lluny d’arribar a veure el govern més progressista de la història com ens deien els dos partits de la coalició. Hem vist accions encaminades, però s’han quedat curtes. De tant repetir aquestes consignes, s’han convertit en frases buides, i ara ja no sabem què vol dir que no deixaran ningú enrere. El que està clar, és que hi ha gent enrere, i que ja estava a la cua, perquè mai es van recuperar de la crisi econòmica del 2008.
Durant el confinament potser ens vam arribar a creure que aquesta vegada es farien polítiques d’esquerres, polítiques encaminades a revertir desigualtats, i a millorar els nivells de la població més vulnerable. Perquè una cosa ha de quedar clara: la millor recepta contra la pandèmia és la lluita contra les desigualtats. Però un cop vam arribar a la mal anomenada “nova normalitat”, vam veure com aquest no seria el camí, perquè la crisi només s’ha abordat des d’un punt de vista sanitari, un greu error. No hem vist polítiques encaminades a millorar la situació dels col·lectius més vulnerables, com la infància, les persones en situació administrativa irregular o la gent jove, entre d’altres. I aquelles mesures que semblaven un avenç, com l’ingrés mínim vital, s’han vist insuficients per arribar a la ciutadania, per una falta de coordinació entre totes les administracions. És a dir, les mesures aplicades han anat a reduir el nombre de contagis, a evitar la saturació de l’atenció primària, en lloc de reduir o atacar les causes dels contagis. En definitiva, s’ha plantejat una acció per reduir la problemàtica sanitària, totalment necessari, però s’han oblidat del tot l’origen i les causes que agreujaven aquesta pandèmia. Per tant, si no volem que s’agreugi aquesta crisi, cal prendre decisions ja. Anem tard, però encara hi som a temps. I no, els diners no són un problema. Perquè si hi ha diners per comprar tancs, hi ha diners per ajudar els que més ho necessiten.
Des d’un punt de vista politològic, un augment de la vulnerabilitat, un augment de la pobresa, pot conduir a un augment dels postulats d’extrema dreta. I no, no és culpa de la ciutadania, sinó d’aquells que deien que els ajudarien a sortir del pou, i l’únic que fan és empènye’ls més avall. Si l’esquerra falla a la gent més vulnerable, si falla als seus votants, aquests hauran de trobar culpables, i l’extrema dreta els donarà una resposta fàcil: les persones migrants. I en un moment en què estàs a punt de perdre-ho tot, qualsevol cosa et serveix. Perquè vivim en una societat on necessitem trobar culpables i respostes fàcils a problemes complexos. Per tant, si ens diuen que “no hem de sortir d’aquesta crisi com el 2008”, no hem de sortir com la crisi del 2008. Hem de passar de les paraules als fets. La gent no menja ni banderes ni paraules. Calen polítiques valentes, decidides a pal·liar aquests efectes d’una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents. Com diu el subtítol del llibre Epidemocracia, que, per cert, el recomano moltíssim, “nadie está a salvo, si no estamos todos a salvo”. Cal un escut social fort i robust. No es pot vendre que has creat un escut social, i un cop ha passat la primera part de la pandèmia aixecar, per exemple, la prohibició de tallar la llum i el gas a la gent més vulnerable. Això demostra que potser, més que ajudar a la gent, només es feia propaganda. I amb això correm el risc de desprestigiar, encara més, les institucions.
Per concloure vull remarcar un aspecte que potser no està prenent la importància que es mereix: la relació del Covid-19 amb el canvi climàtic. Ha quedat bastant clar, que si bé l’origen és natural, els humans hem contribuït a l’aparició d’aquest virus. La desforestació, és a dir, la destrucció de la naturalesa i dels ecosistemes, provoca desallotjar la naturalesa de casa seva (això sí que es una okupació). I aquesta ens ho torna, cosa que demostra que en la presa de decisions no hem integrat la natura. I ara, estem pagant aquest error, que s’hauria de corregir ja, si no volem que la situació actual es vagi fent cada vegada més habitual.
Joan Bausa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada