Jo, fins no fa gaire, era dels que quan apareixia la discussió sobre si calia fer fora el rei i implantar la República, pensava que era una discussió innecessària, donats els greus problemes de tota mena que tenim. Pensava que, en efecte, la monarquia és una institució anacrònica, i una despesa inútil, però que mentre no fes gaire nosa no calia embrancar-se en un nou embolic. Pensava que la formulació de Manuel Valls era molt encertada: “El contrari de la República no és la monarquia, sinó la tirania”. I pensava que la monarquia espanyola era anacrònica i inútil, però no era una tirania.
Però ara he canviat de parer. Penso que la frase de Manuel Valls continua sent correcta, i que s’aplica perfectament per exemple al Regne Unit o als països nòrdics. Però ara he incorporat un nou element: que aquesta monarquia ha de tenir una mínima dignitat, i una mínima professionalitat en la seva funció de símbol. I el canvi de parer m’ha vingut davant la indignitat de les actuacions del rei Joan Carles, que no cal detallar, i la poca professionalitat simbolitzadora de Felip VI, incloent-hi en aquesta poca professionalitat el lamentable discurs del 3 d’octubre d’ara fa tres anys. I a sobre, només faltava el numeret del rei enfadant-se amb el govern perquè li van dir que no anés a l’acte judicial de finals de setembre a Barcelona.
O sigui que ara ja crec que cal liquidar la monarquia i implantar la Tercera República Espanyola.
I això com es fa? Jo crec que el primer pas és fer-ne una bona campanya. Explicant, sobretot, que la Tercera República, dirigida per polítics civilitzats i amb les proteccions democràtiques que ara tenim, no seria rememorar les coses tràgiques que molta gent ha sentit explicar, en general manipuladament, de la Segona. I seria, sobretot, explicar que el rei, ara, fa nosa per a la nostra vida comuna i fa nosa per al nostre prestigi internacional.
I el segon pas és convèncer al rei. Jo no tinc ganes que es munti un referèndum sobre monarquia o república, sinó que el rei i el seu entorn arribin a veure que el seu temps s’ha acabat. Jo crec que, ara, és molta la gent del PSOE, dirigents inclosos, que pensa també que la monarquia és una nosa, i que si el rei se’n va pel seu compte, tots, família reial inclosa, ens estalviarem molts patiments. Doncs que li expliquin i el convencin, abans que en una colla de sectors de més a l’esquerra es creï un clima massa esverat sobre la qüestió. Que li ofereixin de quedar-se tranquil·lament a Espanya, amb una situació de seguretat econòmica però sense passar-se, i encetem civilitzadament un règim republicà.
Després que hagués plegat, les dues cambres, Congrés i Senat, haurien de nomenar amb el màxim consens un president provisional de la República, que a mi em semblaria lògic que fos Meritxell Batet, que actualment és la tercera autoritat del país, mentre Pedro Sánchez continua al capdavant del govern. Però com que segurament des de la dreta no ho acceptarien, a mi se m’acut Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, que té ja 80 anys però que si no m’equivoco està encara en bona forma, i representa la dreta espanyola més civilitzada i integradora. I si no, caldria buscar un personatge neutre que sigui una mica conegut. Ara no se m’acut qui, però segur que no seria difícil trobar-lo. Bé, a mi qui realment m’agradaria seria la Manuela Carmena, però ja m’imagino que deu ser impossible...
I llavors tocarien noves eleccions, nou govern i nova constitució. Una feinada, però en això ja no hi entro. Només diria que a mi no m’agradaria un president simbòlic com a Alemanya o un president semi-simbòlic com a Itàlia. Jo optaria pel model francès modificat. Concretament, un president efectiu elegit per sufragi universal a dues voltes, i un Parlament elegit el mateix dia que el president. Els criteris d’elecció al Parlament estaria bé que fossin proporcionals com ara, però amb les modificacions pertinents per evitar que es perdessin les restes dels partits petits. I amb un Senat que fos realment una cambra territorial, amb els seus representants elegits pels diversos territoris. Evidentment, aquesta nova constitució reconeixeria Espanya com el que és, una nació plurinacional.
Que tot això és somiar truites? No, no ho és! Jo crec que d’aquí un parell d’anys, quan ens hàgim alliberat de la Covid, es pot posar perfectament en marxa. Jo, de moment, animo els qui creieu que la idea és interessant que en feu campanya.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada