És una novel·la de Joan-Lluís Lluís sòlida, original amb un estil net i elegant i amb una veu personalíssima de mots arcaics a mida del protagonista diví que és al mateix temps el narrador de la història, és una faula cruenta sobre la decadència dels déus antics.
En part és també la crònica de la nostra història, la religió, l`aparició del cristianisme, el creixement de l`Església, l`ordre social, les guerres, fins a les noves tecnologies.
Amb les aventures i desventures del personatge podem viure una mena de viatge introspectiu i metafòric de la vida de qualsevol ésser humà, que desconeix la seva pròpia mortalitat.
Explicat en primera persona, amb unes frases precioses va més enllà del català estàndard, ritme pausat i tranquil amb un personatge principal intrigant amb personatges secundaris efímers. Tracta temes controvertits, és immortal però social, primari, inhumà, superficial i resistent a la modernitat.
La història dura catorze segles.
Passa pel temps fracassant, fracassos que l`apropen al lector. Resulta original com a literatura fantàstica i com a metàfora.
No es pot llegir ràpid.
Expressa l’explosió de la natura com un miracle, els déus són tan impossibles com quotidians.
Està molt ben escrit (bona utilització dels pronoms febles). Crec que com que l’autor es declara un enamorat del segle IV, s`hi atura més, lligant la natura del déu grec a la del conjunt de la humanitat.
Recomanable a lectors avesats a la lectura.
Montserrat Pastor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada