De fons es veu el verd de les fulles i sona com un discurs. La natura com a teló, desenfocada, tan intranscendent per a nosaltres com el vell paper pintat de l’habitació del veí. Dos ocells engabiats estan penjats d’un cartell que anuncia “Àrea d’esbarjo per a gossos”. Destaquen en la foto l’alegre funda de la gàbia a quadrets blancs i vermells, repetits anys enrere en bates, davantals i estovalles dels dies de cada dia, fins i tot en airon fix pels entapissats low cost dels setanta. Les gàbies van enfundades perquè els presos s’espanten de la gent i acostumen a llançar-se contra els barrots en pla suïcidi o llibertat. Ara romanen tranquils en la seva habitació amb vistes. Els ocells, probablement caderneres o passerells, semblen dues senyores xerrant des dels balcons. Però no són balcons, són barrots. Si ets humà pots ser engarjolat per múltiples raons, algunes tan injustes que indignen, però si ets ocell encara ho tens pitjor. T’engarjolen per cantar bé. Allò de lliure com un ocell no s’aplica als canaris flauta ni als ocells de companyia. El pitjor de tot és que si algun amo d’ocell el vol alliberar el condemna a mort. Se’ls oblida el que cal fer per sobreviure lliures i feliços fora de la gàbia. Aunque la jaula sea de oro / No deja de ser prisión cantaven els mariatxis mexicans sota les balconades de testos amb flors. Circula una nova versió, recollida per la Julieta Venegas on la jaula de oro és Estats Units, que afegeix “muchos años tengo ya / que me vine de mojado / papeles no he arreglado.”
Per sota dels ganxos dels quals pengen les gàbies surt el verd institucional que triomfa més als cartells que als pressupostos i fins i tot treu el cap, naturalment a la dreta, una corona d’aquelles que s’inventen els heraldistes per als escuts. És decorativa perquè ni regna ni governa ni reclama ser aforada. Les gàbies projecten una ombra de trapezi sobre un blanc precari que fa de para-sol del dibuix d’un gos que salta davant d’una papallona. Es noten rastres de retolador de pintades velles no del tot netejades, brutícies vàries i una manuscrita paraula jeroglífica en majúscules. Aquest cartell sembla dedicat a la discreta piràmide blanca del segon dibuix: una caca de gos del caganer urbà, que al contrari del caganer del pessebre no porta barretina però borda millor. Allò del dispensador amb bosses pertany als temps de vaques grasses en què construíem aeroports sense avions i aves sense passatgers. Ara és com al súper, hem de portar la bossa de casa. Per cert, a Mallorca casa i gos comparteixen paraula i diuen: “No volem caca de ca a la porta de ca”. Tenen més perill alguns amos que les rierades de les quals adverteix el cartell.
L’Andreu Comellas, mig mallorquí, té una dita contundent: caca de ca, merda d’amo.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada