dimarts, 24 d’abril del 2012

Els noms de les deodates de la Mare de Déu de Sales


Arran de la identificació de les pintures de l’ermita de la Mare de Déu de Sales, ha sortit als diaris una història ja coneguda però que així s’ha fet més popular: la història de la comunitat de “deodates” que es va establir a l’ermita entorn de l’any 1275 o una mica abans. 
Dit en general, un deodat o deodata 
–també anomenat “donat” o donata”– era una persona que es consagrava a Déu mitjançant la professió de vots temporals (és a dir, que no eren necessàriament per tota la vida) per viure en solitari o en comunitat una vida d’austeritat i pregària, i dedicar-se al servei d’una capella o santuari.
A Sales aquesta dedicació es concretava d’una manera específica: eren dones, i vivien en comunitat. I això els dóna unes característiques, i un interès, especials. Les comunitats de deodates, en efecte, estaven formades normalment per dones de la noblesa o de posició benestant, que optaven per viure en comunitat i consagrades a Déu, però sense sotmetre’s a les normes estrictes d’un orde religiós. De fet, en aquell món medieval en què les dones havien de viure sotmeses al marit o bé entrar en un convent, aquesta era una molt bona sortida per poder gaudir d’una vida més lliure del que era habitual. Havien de tenir, això sí, un esperit religiós suficientment sòlid, i, si venien de classe alta, capacitat per desprendre’s de certs luxes. Però el cas és que aquesta forma de vida va prosperar a diversos llocs del nostre entorn, igual com en altres països d’Europa.
A l’ermita de la Mare de Déu de Sales, doncs, s’hi va establir, durant uns seixanta anys, una petita comunitat de deodates. Sorprèn, trobar-se una comunitat de dones soles en un lloc tan desprotegit. Però el fet és que els documents parlen de com s’encarregaven amb dedicació i bon servei del culte de l’ermita, i com també administraven les terres i els béns que havien aportat com a dot o que havien rebut com a donatiu. 
L’experiència, però, va acabar, perquè era difícil de mantenir una illa d’una certa llibertat en aquells temps. Però en tot cas, val la pena recordar, i aquest és l’objectiu del present article, els noms d’algunes de les dones que van formar part de la comunitat en algun moment, recollits sobretot a partir de les recerques de Dolors Sanahuja. Són aquests: Ròmia Mira, Guillema Mira, Ròmia Pastaler, Gueraua de Queralt, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres, Sibil·la de Sala. Uns noms que són tot un honor en la nostra història ciutadana.
Josep Lligadas Vendrell