El viatge d’enguany no venia amb una gran càrrega d’il.lusió, el destí no era gaire conegut i les referències del que anàvem a veure escasses, per la qual cosa tots iniciàrem el recorregut amb una expectativa sostinguda.
L’entrada a Tashkent, capital de l’Uzbekistan, va ser caòtica per poder passar la duana, davant la passivitat de la policia del pais. Aquí ens esperava el que seria el nostre guia, Sadir, per acompanyar-nos la resta del viatge. Tashkent, capital de l’Uzbekistan, a 725 km. al sud-est del mar d’Aral, és la ciutat més moderna, dotada d’un metro espectacular imitant el de Moscou. El 1966 va ser semidestruïda per un gran terratrèmol. La seva població és de 1.986.000 habitants, i aquí vam visitar algunes madrasses del segle XVI.
A la tarda amb un vol domèstic vam volar a Khiva. Khiva està situada sobre el riu Amu Daria, conserva intactes moltes parts de la ciutat antiga que va ser la capital de la regió de Jorezm, i està considerada com la ciutat museu de l’arquitectura de Corasmia. Visitàrem tot el bo i millor de la ciutat i havent dinat sortirem amb autocar direcció Bukhara. Pel camí, el nostre guia ens va sorprendre amb una parada al bell mig del desert per visitar un petit poblat nòmada que viu de la cria de bens d’astracan. Vam passar una estoneta molt interessant amb aquelles persones que necessiten tan poc per viure.
Bukhara va ser una antiga colònia esdevinguda capital de l’imperi feudal de l’oasi en el segle VI. Bressol del filòsof i metge Avicenna, en gaudírem realment, veient aquells grans monuments decorats amb la típica rajola blava, catalogats com a patrimoni de la humanitat. La proposta d’un sopar en uns jardins d’una madrassa disfrutant d’un concert i balls típics de les regions va ser benvinguda i no ens va decebre. Ja se sap: la música, la dansa, els vestits, colors... ens va agradar.
De Bukhara vam anar a Samarcanda, parant a Sharkhrisabz, ciutat on va néixer Tamerlà, el gran guerrer de l’Edat Mitjana i continuador de l’obra de Genghis Khan. El nom d’aquesta ciutat vol dir “ciutat verda”. Aquí hi ha les restes d’un gran palau i la mesquita més sagrada de tota l’Àsia, utilitzada només un cop l’any. En els jardins del palau vam presenciar una munió de casaments acompanyats d’un seguici de músics, amics i familiars tots ben endiumenjats, colors, lluentors... una festa senzilla i feliç que transmetia alegria.
Arribàrem a Samarcanda, evocadora de les llegendes de “Les mil i una nits”. La plaça del Registan, joia de la ciutat visitada ja per l’explorador Marco Polo al segle XIII, amb les tres imponents madrasses, el mausoleu de Tamerlà, la necròpolis de Shají-zindà, l’observatori d’Uluzbek amb la mesquita de Bibi Jamin, esposa preferida de Tamerlà, i els seus grans mercats, fan de la ciutat una cruïlla de cultures com la persa, la grega, l’àrab, la mogol i la russa-soviètica digna de ser visitada.
Tot el que s’obre es tanca i el nostre botó per tancar el viatge va ser la visita llampec a Istanbul, on tots vam gaudir gratament de la cruïlla de mars i estrets vorejats de les mesquites més espectaculars del món, on ens consta que la policia de l’aeroport vetlla per les persones.
Un viatge és molt difícil de descriure’l ja que no tots el percebrem de la mateixa manera, aquestes ratlles sòn només unes pinzellades, però a hores d’ara una cosa és certa: els que ens vàrem atrevir a fer-lo, som doctes en madrasses, mezquites, mausoleus, rajoles, mercats... d’una manera general en la cultura d’aquest país.
Montse Pastor i Pujadó
L’entrada a Tashkent, capital de l’Uzbekistan, va ser caòtica per poder passar la duana, davant la passivitat de la policia del pais. Aquí ens esperava el que seria el nostre guia, Sadir, per acompanyar-nos la resta del viatge. Tashkent, capital de l’Uzbekistan, a 725 km. al sud-est del mar d’Aral, és la ciutat més moderna, dotada d’un metro espectacular imitant el de Moscou. El 1966 va ser semidestruïda per un gran terratrèmol. La seva població és de 1.986.000 habitants, i aquí vam visitar algunes madrasses del segle XVI.
A la tarda amb un vol domèstic vam volar a Khiva. Khiva està situada sobre el riu Amu Daria, conserva intactes moltes parts de la ciutat antiga que va ser la capital de la regió de Jorezm, i està considerada com la ciutat museu de l’arquitectura de Corasmia. Visitàrem tot el bo i millor de la ciutat i havent dinat sortirem amb autocar direcció Bukhara. Pel camí, el nostre guia ens va sorprendre amb una parada al bell mig del desert per visitar un petit poblat nòmada que viu de la cria de bens d’astracan. Vam passar una estoneta molt interessant amb aquelles persones que necessiten tan poc per viure.
Bukhara va ser una antiga colònia esdevinguda capital de l’imperi feudal de l’oasi en el segle VI. Bressol del filòsof i metge Avicenna, en gaudírem realment, veient aquells grans monuments decorats amb la típica rajola blava, catalogats com a patrimoni de la humanitat. La proposta d’un sopar en uns jardins d’una madrassa disfrutant d’un concert i balls típics de les regions va ser benvinguda i no ens va decebre. Ja se sap: la música, la dansa, els vestits, colors... ens va agradar.
De Bukhara vam anar a Samarcanda, parant a Sharkhrisabz, ciutat on va néixer Tamerlà, el gran guerrer de l’Edat Mitjana i continuador de l’obra de Genghis Khan. El nom d’aquesta ciutat vol dir “ciutat verda”. Aquí hi ha les restes d’un gran palau i la mesquita més sagrada de tota l’Àsia, utilitzada només un cop l’any. En els jardins del palau vam presenciar una munió de casaments acompanyats d’un seguici de músics, amics i familiars tots ben endiumenjats, colors, lluentors... una festa senzilla i feliç que transmetia alegria.
Arribàrem a Samarcanda, evocadora de les llegendes de “Les mil i una nits”. La plaça del Registan, joia de la ciutat visitada ja per l’explorador Marco Polo al segle XIII, amb les tres imponents madrasses, el mausoleu de Tamerlà, la necròpolis de Shají-zindà, l’observatori d’Uluzbek amb la mesquita de Bibi Jamin, esposa preferida de Tamerlà, i els seus grans mercats, fan de la ciutat una cruïlla de cultures com la persa, la grega, l’àrab, la mogol i la russa-soviètica digna de ser visitada.
Tot el que s’obre es tanca i el nostre botó per tancar el viatge va ser la visita llampec a Istanbul, on tots vam gaudir gratament de la cruïlla de mars i estrets vorejats de les mesquites més espectaculars del món, on ens consta que la policia de l’aeroport vetlla per les persones.
Un viatge és molt difícil de descriure’l ja que no tots el percebrem de la mateixa manera, aquestes ratlles sòn només unes pinzellades, però a hores d’ara una cosa és certa: els que ens vàrem atrevir a fer-lo, som doctes en madrasses, mezquites, mausoleus, rajoles, mercats... d’una manera general en la cultura d’aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada