dilluns, 13 d’octubre del 2008

La llei de la dependència, un desastre


Servidora va viure amb il·lusió l’anunci d’aquesta llei, que prometia garantir per dret l’atenció a les persones que, per motius diversos, necessiten de l’ajut d’altres per tirar endavant en la seva vida quotidiana. Un sector de població que compta amb pocs recursos personals, sovint perquè no té accés al treball o perquè cobra pensions minses, o bé perquè no disposa de centres socials o sanitaris adequats, que solen ser cars tant per als seus usuaris com per a les administracions públiques. Un sector que tradicionalment és atès sobretot per les dones de la família, de vegades alternant aquesta feina amb una altra de remunerada fora de casa. Un sector en expansió, perquè cada cop vivim més anys i per tant la població ens anem envellint. Un sector atès per moltes persones que treballen en precari: empreses de treballadores familiars i d’auxiliars de la llar o de geriatria amb baixos sous i condicions més aviat dolentes, i treballadores estrangeres sense papers que fan la seva feina en domicilis particulars.
De fet, estic tenint l’oportunitat de seguir l’aplicació de la Llei a través de diversos canals. En primer lloc, com a familiar de tres persones amb dependència, després com a col·laboradora de la borsa de treball de Càritas, cosa que em posa en contacte amb moltes situacions de dependència, i en tercer com a excompanya de treballadores socials i familiars que són professionals del tema. I tot plegat em sembla un desastre.
En primer lloc, perquè està clar que qui va fer la llei desconeixia força la realitat social i l’abast de les situacions de dependència i d’aquí arrenca la primera sensació de desbordament. No hi ha prou personal per atendre tothom. Les diverses administracions públiques que hi intervenen no estan prou coordinades i incompleixen els criteris i els terminis que elles mateixes s’han marcat.
En segon lloc, perquè el bloqueig en l’aplicació de la llei impedeix a la pràctica als usuaris accedir a serveis que abans de la llei haurien estat disponibles. O almenys d’això es queixen molts professionals del camp de la salut.
En tercer lloc, perquè la llei crea expectatives sense dir amb quins recursos compten i en quines condicions s’hi pot accedir, de manera que pot resultar força frustrant per a molta gent. La llei es va aplicant sobre la marxa.
En quart lloc, perquè no disposa de prou recursos financers, i ja s’amenaça de retallar-los. ZP ha regalat 400 € a tots els contribuents que treballen i subvenciona l’activitat bancària que, per cert, no “socialitza” precisament els guanys. Però sembla que retallarà els pressupostos de la gent que compta amb menys recursos. Conec casos de persones amb ajuts aprovats des de fa més d’un any, que no els han cobrat.
En cinquè lloc, perquè no és realista quan pensa en la contractació de gent que faci la feina en domicilis particulars. Hi treballen un munt de persones estrangeres sense papers, que no poden constar com a persones contractades. Els ajuts previstos a la llei aleshores es redueixen sensiblement. El tàndem llei d’estrangeria - llei de dependència, fa que l’interessat rebi menys ajut del que li pertoca i va engruixint un conjunt de treballadores en precari, poc preparades i que no cotitzen a la Seguretat Social.
En sisè lloc, perquè em consta que moltes de les contractacions de treballadors socials, educadors i altres professionals es fan a base de subcontractacions i de contractacions a mitja jornada.
En fi, he de dir que els professionals diversos que he anat trobant en la meva gimkana particular amb la llei m’han atès molt correctament. Entenc que hi hagi problemes de massificació i d’organització. Però francament, si, a sobre, escanyen els pressupostos, haurem de denunciar el govern per incompliment de la llei, cosa que s’estan prenent per costum.
Mercè Solé