Els dos horitzons blaus del cel i el mar semblen ser de la mateixa família, com paràgrafs d’un mateix discurs, com capítols d’un mateix relat. Abans es creia que més enllà de la mar s’acabava el nostre món i començava el firmament desconegut. L’horitzó era un balcó sense barana al qual era perillós acostar-s’hi perquè un podia caure al negre buit on vivien les estrelles. El mar sempre ha estat espai de perill, aventura i llibertat, fins i tot aquest mar tan d’aigua com el que més, però tan envoltat de terra i gent que la terra li dóna el nom. Mediterrani, enmig de la terra.
El mar és per on van els creuers com a illes flotants de piscina, discoteca i bufet lliure, que atraquen als ports com a convidats de luxe perquè els passatgers facin fotos i vagin de rebaixes a terra ferma. Però el Mediterrani també és el cel lliure dels pobres, el low cost dels que tenen molts llocs per caure morts però molt pocs per seguir vius amb alguna garantia. El mar no té fronteres, encara que els estats s’entestin a posar cognoms a les aigües salades. El mar té els braços oberts com el nom d’aquest veler, Open Arms, ancorat a la Barceloneta i nascut en una ONG a Badalona per rescatar del naufragi refugiats sense refugi.
Refugiats que vénen d´Àfrica, aquest veí incòmode on les guerres s’ajunten con el hambre y las ganas de comer, més proper a Europa que Viladecans de Barcelona, encara que sembla d’un altre món ple de pobres, de negres i morenos, que ve de moro, del llatí maurus, habitant de Mauritània. Àfrica és terra de penúries per a gran part dels africans i terra de negocis per a forasters, comerç d’esclaus ahir, petroli i diamants avui.
Hauríem de ser per a ells la terra de més enllà de l’arc de Sant Martí, com cantava Judy Garland, on els horrors “es desfan com llaminadures de llimona”, però en canvi som les platges on les onades llepen els nens ofegats, on s’alcen les barreres i es multipliquen els filats. Més que al cel ens assemblem a l’infern de Dante Alighieri que tenia escrit a la porta “abandoneu tota esperança”. Davant del cor de pedra, de les portes tancades i dels braços creuats dels governs, aquest veler ens recorda que no és del tot així. Encara il·lumina, petit però brillant, el far de la solidaritat.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada