POR

Des de l’albada fins a fer-se fosc, por. Por d’equivocar-se amb el plat que posa davant d’ell a la taula, a l’hora d’esmorzar, a l’hora de dinar, a l’hora de sopar. Por de no vestir-se, pentinar-se o maquillar-se amb el decòrum i la decència adients a la idea d’ambdues virtuts que l’home té. Por que el nadó es desperti de matinada i, entre l’escàndol, interrompi el son d’ell. 

Por de les sospites que ell acumula quan la miren altres homes, aquells amb qui es creua pel carrer les poques vegades en què ell la treu per acompanyar-la al mercat. Por d’acabar separada del tot de la família, aïllada per ell, que la vol oculta, tancada i sense connexió amb el món d’allà fora.

Por de ser ella mateixa, de pensar, de lluitar pels seus somnis, aquests que ja no recorda a força d’amargar-los en el pou més fondo del cor. Por del canvi, perquè per a ella pot significar una situació encara pitjor, si això és possible.

Por dels seus cops, de les seves paraules malsonants, dels seus insults, que sap que no mereix, de les seves mirades, que la menyspreen en tot moment. Por de no poder decidir res, de callar, de resignar-se. Por de desaparèixer sense que ningú no se n’adoni, sola i trista, desgraciada.

La Fàtima porta a la seva presó particular més d’un any, darrere de finestres clausurades que no deixen passar la llum ni la xafarderia. Només surt quan el seu marit ho mana. No fa més que donar voltes a les seves pors, als seus terrors, alguns d’ara i altres ja passats. És a punt de perdre l’esperança, això que diuen que és la darrera cosa que es perd.

Per a la Fàtima aquesta frase pren tot el seu sentit. Ja ho ha perdut tot, fins i tot aquell futur que, dia rere dia, va imaginar quan era més jove. I demà tornarà a sortir el sol una altra vegada, encara que potser ja no ho farà per a ella. 

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com