Bé, no m’ha agradat gens l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament ha vulnerat els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta mena de cosa “innominable”) ha obert el meló de l’aplicació de l’article 155, ha regalat Catalunya al PP, i ha posat en risc frívolament un munt de coses, però això no treu que no pensi que cap aplicació exagerada de la llei sigui pertinent, igual com penso que l’actuació policial dels piolins és inexcusable. Perquè evidentment aquí s’acompliria allò del summa lex summa iniuria, si no fos perquè no és tant que la llei s’apliqui amb massa rigor, sinó que sospito que s’aplica malament, que és una altra qüestió.
Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme. Som més conscients de la fragilitat de la convivència, les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. El realisme, també per a l’independentisme sens dubte, és molt millor recurs que el deliri fantasiós, perquè permet construir sobre la roca i no sobre la sorra (i ja em perdonareu la cita bíblica).
Crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, pensar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals i buscar el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, per l’obertura als refugiats, per una integració millor dels immigrats, per una Europa més social i menys neoliberal, per prioritzar el tema ecològic, per recuperar la llengua i la cultura catalanes (abandonades de fa temps per Òmnium, al meu parer), i per enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns.
Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís, perquè molts dels seus problemes tenen a veure amb la nostra manera de viure.
A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada