dimecres, 15 de novembre del 2017

Colònies o vacances?

Desconec l’origen de la paraula “colònies”, que fem servir per descriure les activitats educatives de lleure adreçades a nens i joves, dirigides per mestres o monitors, que es duen a terme normalment en època de vacances i en establiments especialitzats. 

Un terme que sovint apliquem també, amb el nostre afany una mica sobreprotector, a aquestes mateixes activitats quan s’adrecen a persones grans o discapacitades.  Vol dir que som nosaltres qui els hi organitzem a ells, comptant poc o molt, o potser gens, amb la seva participació.

La Federació Catalana d’Esports per a persones amb discapacitat intel·lectual Acell ja fa temps que en aquestes coses ha canviat el xip. En lloc de colònies, fan torns de vacances. I en lloc d’anar a cases especialitzades van a hotels. És una manera senzilla de canviar el xip. En primer lloc, anar de vacances, a una certa edat, és més normalitzador que anar de colònies. Apunta a més llibertat i protagonisme per part de qui en gaudeix, encara que algunes de les activitats que es fan són dirigides i que a moltes persones amb discapacitat o dependència els continua fent falta una persona que els acompanyi i que vetlli perquè tot funcioni.

I en segon lloc permet fer ús d’instal·lacions adreçades a tot el públic en general. O sigui que comparteixen taula, piscina i potser activitats amb altres hostes. Una bona mesura perquè tots plegats anem perdent aquesta mena de catalogació de les persones segons el seu grau de dependència, com si fossin ciutadans de primera o de segona. Un criteri que, com va sortir als diaris no fa pas massa, de vegades genera rebuig. Afirmar que són ciutadans amb tots els drets (i uns quants deures, com tothom) es fa fent ús d’allò que és públic i comú.

L’altra cosa, força curiosa, és que de fet càmpings i hotels cada cop s’assemblen més a cases de colònies, perquè molta gent “col·loca” els fills a les activitats d’aquests centres, i perquè els adults mateixos gaudeixen d’activitats programades. No deixa de ser una novetat que, com a mínim, ens agermana amb la gent gran i discapacitada. 

Mercè Solé