CONVERSA AL CAPVESPRE

Figura vermella
de P. Aliu

Una figura vermella roman inacabada a sobre d’un taulell. La llum del capvespre que envaeix l’estança la fa encara més roja. La calma és flonja en aquesta hora. De poca consistència. Durarà poc.

“Em sento una mica estranya. Fa una estona no existia i ara sóc aquí, asseguda i com a l’expectativa. Tinc, a més, moltes preguntes: com sóc?, qui m’ha creat?, què estic fent a sobre d’aquesta taula, envoltada de gent?, d’on vinc?, què haig de fer?, on vaig?...”.

No cal que parli. S’escolten els seus pensaments.

–Tranquil·la –li responc–, t’ho explicaré tot. Sóc la teva creadora i, a cegues, t’he fet néixer d’una peça de pasta per modelar. Sobre el món, et dic que es divideix en dues parts: la dels homes i la de les dones. Som diferents en els sexes i, per això, els nostres cossos ens permeten unir-nos, crear altres homes i dones a la nostra semblança. Encara que ens desitgem, sempre estem ‘en guerra’, batallant entre nosaltres.

“Què són aquests ‘sexes’ i on són?”

–Són els òrgans sexuals, els tenim entre les cames i es perllonguen a dins nostre. Per tant, hi ha una zona visible i una altra d’invisible. A vegades, els humans ens ajuntem pel que percebem de la part que es veu i altres, pel que sentim quan l’altre exterioritza la part que no es veu. Encara que els motius de l’atracció que sentim són molt personals en cada cas. I en ocasions, fins i tot, salta l’espurna entre dos humans sense raó aparent, com per pur instint.

“Ja m’he perdut... però imagino que m’ho tornaràs a explicar tot. Com sóc?”

–Ets vermella, com la pasta amb què t’he fet sorgir del no res. Gairebé no tens trets especials que t’identifiquin, però això ho arreglaré més endavant. Tens un cap sobre les espatlles que conté el cervell que et permet parlar, veure’m, relacionar-te amb el que t’envolta. Tens braços per abraçar, mans per agafar el que desitgis, cames que et poden dur allà on vulguis acompanyades pels peus.

Tens cinc sentits, que et permeten sensacions i emocions. La vista per mirar és als ulls; l’oïda per sentir i escoltar, a les orelles; l’olfacte per recordar, al nas; el gust per assaborir el món, a la boca, que també serveix per xerrar, besar i acaronar amb els llavis una pell. Només resta el tacte, per tocar allò que et passi pel cap.

“I què tinc a dins meu?”

–El teu interior encara està per enllestir, però serà una màquina que, per desgràcia, a voltes s’espatllarà. Ja et donaré instruccions sobre què fer-ne per sobreviure si això passés. Ara he de continuar treballant molt: haurem de deixar aquesta conversa per a una altra estona. Haig de posar-me a pensar la teva ànima i crear el teu cor.

Patricia Aliu 

patri.aliu@gmail.com