Cap home pot creuar el mateix riu dues vegades, perquè ni l’home ni l’aigua seran els mateixos, deia Heràclit. Això és doblement cert en el riu Bagmati, perquè els morts que deixen les seves cendres a l’aigua es reencarnen una i una altra vegada, tornen a re-néixer i a re-morir. Tornen a ser ells però diferents perquè tampoc les seves cendres ni les aigües del riu seran les mateixes.
L’aigua és símbol de vida però en aquest riu sagrat del Nepal l’aigua té poc de sagrada. És una aigua que arrossega el poc equipatge que els cossos deixen després de passar per la foguera, però que també porta la càrrega d’una humanitat que entre reencarnació i reencarnació embruta tot el que toca.
Nosaltres ens amaguem de la mort per oblidar-nos d’ella. Enterrem als morts en els cementiris ben lluny dels vius, en la intimitat cega dels nínxols, o els cremem en la clandestinitat dels forns crematoris. No obstant això, les parets emblanquinades i els xiprers de benvinguda retallats sobre el cel blau saluden i recorden el tranquil repòs que tots compartirem.
Allà, en aquesta part del món d’on venien les espècies la mort forma part de la vida. Els morts es cobreixen de llenya i cremen en les pires durant quatre hores. Encendre la foguera és un acte d’amor reservat al primogènit, aquesta reencarnació imperfecta dels pares que són els fills. Consumides les quatre hores, els cossos, consumits o no, van directes al riu com seguint gairebé al dictat els versos de Jorge Manrique «Les nostres vides són els rius que van a donar a la mar”.
A la fotografia veiem el color ciment de l’aigua, el blanc d’alguna túnica, d’algunes camises, samarretes i pantalons, perquè el color de la puresa és el color del dol de les pires del Bargmati i el to safrà del sudari és el color del Nepal. És el país safrà, aquí es va formar la flor d’aquesta espècie que a més de donar color dóna gust. És un color alegre per rebre la mort perquè la mort és motiu teòric d’alegria, per això en els funerals davant la pira només assisteixen homes perquè els homes mai ploren mentre les dones acostumen a plorar. La segregació per plor no és la principal discriminació de la dona, discriminada en la vida i en la mort. L’olor de la carn cremada és l’olor dels cinc elements que formen l’univers terra, aire, foc, aigua, cel. Els mateixos que fan girar la roda de la vida.
Text: José Luís Atienza
foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada