Molts dies al matí, després d’esmorzar, me’n vaig a comprar el diari i m’assec en un banc del carrer Doctor Reig –sens dubte un dels carrers més vius de Viladecans– a llegir-lo i a mirar la gent que passa. És un dels plaers que em permet el fet d’estar jubilat. I m’ho passo la mar de bé, sobretot sobretot mirant les moltes persones que hi passen amb criatures i les moltes persones que hi passen amb gossos.
Amb criatures –tant en cotxet, com caminant, com en aquest híbrid encantador dels nens que caminen maldestres perquè encara n’estan aprenent– hi passen mares, pares, parelles, àvies, avis... També hi passen grups en diverses combinacions: una mare amb criatura acompanyada d’una amiga, dues o tres mares cadascuna amb la seva o seves criatures, conjunts de parelles que van a seure en una de les terrasses mentre les criatures circulen amunt i avall i es fiquen on no tocaria; també, encara que poc, algun pare amb criatura acompanyat d’algun amic o amiga. Els dies feiners, es veu molta gent acompanyant criatures a col·legi, a vegades tots depresset i a vegades amb gran desesperació perquè la criatura no para d’aturar-se a qualsevol lloc. També els dies feiners, una mica més tard, apareixen els nens que van en cotxet, amb un ritme més pausat. I els dissabtes i diumenges es barreja tot i és un no parar. Els dissabtes i diumenges són els millors dies, perquè aquestra barreja és una mena d’explosió vital la mar d’estimulant. I és que els nens riuen i ploren, gemeguen, manifesten que estan contents, manifesten que estan emmurriats, demanen, rebutgen, es rebel·len, proven de fugir però sabent que tenen algú que els vigila, intenten explicar-se però no se’n surten, els que van en cotxet dormen o miren amb cara de deliciós avorriment...
La gent que porta gossos, en canvi, funciona d’una altra manera. En general són persones soles, i de totes les edats i condicions. N’hi ha que passegen amb tranquil·litat, i el gos els segueix el ritme, mentre que altres van de pressa, i no queda clar si és per la pressa del gos o per la pressa de l’amo. Per a molts amos treure un gos a passejar és una manera de fer exercici, mentre que per a d’altres és una manera d’entretenir-se. Aquests segons, quan troben algun conegut que també va amb gos, s’aturen, i els animals respectius confraternitzen –i a vegades intenten anar més enllà i tot–, o bé passen de compartir les amistats dels amos i s’entretenen ensumant qualsevol cosa cada un pel seu compte. A vegades, en veure algun congènere, li borden i intenten barallar-s’hi, i els amos els estiren la corretja. Mentre caminen, els gossos s’aturen quan troben qui sap quin indici de qui sap què, i els amos aleshores poden optar per ser condescendents i aturar-se també o, al contrari, estirar la corretja i frustrar la recerca del pobre animal. I fan les seves necessitats, és clar, i els amos llavors han de posar en marxa tot un pintoresc operatiu de recollida, mentre el culpable de la cosa mostra un total desinterès. A diferència dels nens, en els gossos la mida no és indicativa de l’edat: hi ha gossos de moltes menes –no sé si és correcte dir-ne races–, i cada mena té una mida diferent, i una configuració diferent del cos, i una forma de la cara diferent. I, també, com a decisiva diferència amb els nens, els gossos no saben expressar tanta varietat i riquesa d’emocions.
Certament són molt diferents els nens i els gossos. Però també s’assemblen en unes quantes coses. Uns i altres són tots més baixets que jo, per exemple. També, uns i altres són dependents, i uns i altres es troben impossibilitats de prendre decisions sobre la seva vida. I són feliços quan tenen algú que estigui per ells, que els faci moixaines, que els faci sentir una mica importants. I no tenen ni idea, per exemple, d’un problema tan greu com és el canvi climàtic, ni d’altres de semblants. En el fons, els nens i els gossos són uns irresponsables. Quina sort que tenen.
Josep Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada