No em felicitis, ni m’envïis flors virtuals. De debò, no és el meu aniversari. Avui no celebro que vaig néixer de la teva costella. Per cert, gràcies per la costella, sempre m’has posat les coses molt fàcils. I jo, mentrestant, “liant-la” menjant pomes al paradís i obrint caixes plenes de desgràcies. Espera’t… o, potser no? Aix, és que de vegades em faig un embolic amb tota aquesta història. De vegades no se si és certa o fruit de l’imaginari heteropatriarcal. Deixa’m pensar... Crec que és la segona... Sí! És la segona.
Doncs, com t’anava dient, avui no és l’aniversari del meu naixement. Però sí que ho és del dia que vaig sortir en massa pels carrers de Nova York per a exigir el meu dret al vot i millors condicions laborals. Ja fa més de 100 anys, d’això! Però, insisteixo, estalvia’t de felicitar-me.
Et segueixo explicant, d’acord? No posis aquesta cara d’ofensa, no t’estic atacant, estic defensant el que és just. Bé, doncs, l’any següent, el 1910, la Conferència Internacional de Dones Socialistes a Copenhaguen va proclamar el 8 de març el meu dia. I un any més tard, es va celebrar per primera vegada el Dia de la Dona a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa. Vaig reivindicar el sufragi femení universal i la no discriminació laboral, entre moltes altres coses. Tenia un camí molt llarg i tenebrós per davant. Però havia de lluitar pels meus drets i tenia tota l’energia del món per a fer-ho. La convicció, que és molt forta, tu.
Però uns dies més tard va passar una desgràcia. El 25 de març del 1911, hi va haver un incendi en una fàbrica tèxtil a Nova York, on van morir 123 parts de mi. Llavors van començar a canviar una miqueta les coses pel que fa a la legislació laboral als Estats Units. Alguna cosa et sonarà, d’això, oi que sí?
Sabies que a Espanya es va celebrar el Dia de la Dona per primera vegada l’any 1936? Després ja et pots imaginar el que va passar… I l’any 1975 l’ONU ja va reconèixer el 8 de març com el Dia Internacional pels Drets de la Dona.
Aquests darrers anys, però, la meva lluita s’ha estat desfigurant i desconfigurant. Un ampli sector de la població es pensava que m’havia de regalar cosetes boniques de dona perquè em sentís orgullosa i estupenda de ser qui sóc. De veritat, no em regalis roses, ni mirallets, ni pintallavis. Regala’m un cop de mà constant en la lluita per la igualtat entre els teus drets i els meus.
Encara em segueix quedant un camí molt llarg i tenebrós, feixuc i sovint frustrant. Però fa dos anys vaig decidir aturar el món i sortir al carrer per seguir reivindicant els meus drets. Vaig crear un precedent molt important per a la lluita feminista. I tu, surt al carrer amb mi. No em diguis que avui faràs el sopar i tindràs cura dels nostres fills i filles perquè jo pugui sortir a reivindicar els meus drets. Aquestes tasques són cosa de tots dos cada dia de l’any. O et penses que el meu gènere té un poder màgic que faci que jo netegi millor que tu?
Doncs això, no em felicitis, surt al carrer a lluitar amb mi, surt cada dia, no només el 8 de març. Però, ep, AQUESTA LLUITA LA LIDERO JO!
Laia Lligadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada