dilluns, 21 de febrer del 2011

El Nido de los Retales


L’aparició de la construcció del Nido de los Retales a l’era va ser gairebé sobtada. Fins al final dels cinquanta l’era, que estava sota la carretera de Santa Creu de Calafell, al costat sud de la riera, s’utilitzava per a la batuda de les espigues segades i els llegums secs. Els nens en sortir dels Hermanos corrien, jugaven i es rebolcaven sobre la collita estesa sobre el terra. Era una activitat consentida, perquè al trepitjar i saltar sobre les muntanyes d’herba seca ajudaven gratis a separar el gra de la palla. Després anaven a casa plens de picors perquè la pols diminuta es ficava a tots els racons del cos, sobretot entre la samarreta i la pell.
L’era també tenia un passat d’equipament musical. L’envelat s’erigia a l’era amb el seu alt pal central acabat en una bandereta, amb les cordes que tensaven les teles, les veles, clavades al terra. Però un setembre, entre finals dels cinquanta i començaments del seixanta, el vent va bufar amb fúria i va emportar-se bandereta, pal, veles i cordes per davant. No hi va haver víctimes perquè no era l’hora del ball. A partir de llavors, l’envelat es va fer a l’altra banda de la carretera, a la pista poliesportiva.
La irrupció d’aquell equipament inesperat, d’autor anònim, enmig de l’era, d’un dia per un altre, va suscitar àcids comentaris i un bateig gens admiratiu: el Nido de los Retales. El Nido de los Retales era una botiga que s’anunciava per la ràdio amb una cançó popular que en algun moment deia “retales de todo precio, seguro que encontrarà”, tan popular que el “això sembla el nido de los retales” es va convertir en una frase tipus condemnatòria del cutrerio, el desordre i el mal gust. La construcció era un llarg paral·lelepípede que contenia una pista de ball gran com una pista de bàsquet. Era com un Cúbic de planta rectangular, però en baixet i pobre, desastrat i apedaçat. Les parets estaven construïdes amb plaques de fulloles de segona mà de diversos colors i procedència, algunes que conservaven les restes de la seva antiga procedència escrits amb lletres vermelles, blaves o negres.
Per dins estava relativament bé amb un escenari, una pista i unes grades al voltant per seure. S’obria els diumenges cap a les set de la tarda i acabava cap a les deu. A partir de dos quarts de deu es podia entrar sense pagar, i llavors s’omplia. La recaptació la recollia la policia municipal, les forces de seguretat. El temps va demostrar que no eren tan segures, ja que el recaptador una nit va perdre els diners. La versió de l’agent de l’ordre admetia dubtes. Sembla ser que pressionat per una necessitat urgent i intransferible, va anar a la muntanya on aquestes coses no fan pudor, encara que les remenis amb un bastó. Sembla ser que a l’abaixar-se els pantalons i mantenir-se en la posició indigna i ajupida que exigien les circumstàncies, els diners van caure de la butxaca. La investigació i rastreig posterior no van trobar el rastre dels diners ni van poder confirmar la coartada.
El Nido de los Retales va ser un dels escenaris d’hivern preferits de les actuacions dels Black Boots. Va formar part dels itineraris de la joventut dels setanta, juntament amb el bar Bon Gust, que va passar del carrer del Sol, enfront del parc de l’ajuntament, a la Rambla, davant del parc infantil que ja havia perdut el seu barco fet de rajoles blanques i blaves, i sobretot el Bar Ramblas. El Bar Ramblas era el lloc de trobada preferit. Estava dirigit per tota la família Tugas i va ser important no només per les seves gambes i el seus calamars a la romana, sinó per la simpatia d’un de la família. Aquell adolescent, amb el temps va canviar sense perdre l’optimisme la barra alegre del bar per l’ambient adolorit d’un tanatori. El Vicenç Tugas. (continuarà)
José Luis Atienza

1 comentari:

Osselin ha dit...

Encara recordo "Els Chules" aquella terrible banda del Barri de Sales que formaven unes baralles de por cada dissabte i diumenge.