Quan va començar la invasió russa a Ucraïna, ens semblava impossible que, a Europa, en ple segle XXI, un estat, al·legant uns greuges més o menys difusos, comencés a destruir l’estat veí i destrossés la vida de tantíssima gent que fins aleshores anava tirant endavant pacíficament, amb més o menys benestar, als seus pobles i ciutats.
Però això que semblava impossible ha estat ara superat.
Un estat del nostre àmbit europeu-occidental (encara que geogràficament sigui
asiàtic) es dedica a arrasar ciutats i pobles d’un territori veí, hospitals
inclosos, i mirant de matar com més gent millor, sigui amb bombes, sigui de
gana, o sigui de qualsevol altra manera. Per fer-ho, al·lega que així es
defensen dels atacs (sí, sens dubte, totalment immorals, totalment
injustificables, totalment condemnables) d’una organització que té les seves
bases en aquest territori veí. I ho fa, a més, amb tot el suport de països que
es consideren els més impecablement democràtics i líders dels valors de la
civilització, amb els Estats Units al capdavant.
Costa d’entendre la deriva irracional d’Israel, del seu
govern i de la majoria dels seus habitants. Costa d’entendre que creguin que
per la via de l’ocupació, de l’asfíxia i de la destrucció dels veïns
aconseguiran poder viure en pau. Potser destruiran Hamàs, potser expulsaran els palestins del
seu territori, com ja van començar a fer l’any 1948 i han continuant fent
després. Però no hi haurà pau. Hamàs rebrotarà de mil maneres, i el món estarà
cada cop pitjor.
I mentrestant, a Palestina, a
Ucraïna, i a llocs que ens queden molt més llunyans com el Iemen o l’Àfrica
central, tantíssima gent es veu tancada dintre la presó d’una vida feta malbé i
sense possibilitat d’albirar ni il·lusions ni futur. I el que es fa insuportable
és saber que totes aquestes situacions, si els que manen volguessin, tindrien
solució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada