Món associatiu i bretxa digital

Al llarg dels anys he participat en moltes associacions, de caràcters molt diversos: des d’una coral a un sindicat, passant per moviments cristians o, darrerament, L’Agulla, el Viladecans Punt de Trobada i l’Associació de Familiars del C.O. Caviga. Ben variat.

Han estat variades també les formes associatives, algunes més formals que altres. Vaig participar en una, per exemple, que va arribar a funcionar 20 anys sense cap mena d’oficialitat. No existíem jurídicament. Ni teníem estatuts ni una junta gaire estructurada. Però no va ser obstacle per muntar, cada any, una trobada que havia arribat a reunir 2000 persones.

El més important, crec, perquè una entitat tiri endavant és el grau de cohesió, la claredat dels objectius, l’assumpció dels límits i la corresponsabilitat a l’hora de tirar endavant. En aquest sentit, crec (o més aviat creia fins ara) que tots els tràmits –sempre feixucs– per esdevenir una entitat jurídica més aviat ajuden a tot això: a fixar i consensuar objectius, a tenir clars els acords presos, a establir mecanismes de mediació en cas de conflicte, a compartir i delimitar responsabilitats i a concretar els recursos que fan falta. Elaborar i gestionar un pressupost, per exemple, ajuda a ser realista a l’hora de fixar-se objectius, a prioritzar i a no estirar més el braç que la màniga, i a donar comptes de l’ús dels diners. Perquè hi ha gent que pensa que les coses o no tenen cost, o es duen a terme per art de màgia. La tensió entre la creativitat i la il·lusió d’una banda i els mitjans per l’altra és una molt bona cosa, que és en el fons, jo crec, de la democràcia participativa. Si aprens a gestionar una entitat, et serà més fàcil aproximar-te a la gestió del teu municipi. I a partir del municipi és més fàcil entendre la complexitat de la vida política institucional.

Darrerament, però, tot això ha entrat en crisi. Gestionar una entitat seguint les pautes de les administracions públiques s’ha convertit en una mena de cursa d’obstacles que no només no aporta res a aquest sentit educatiu de la gestió, sinó que impedeix la participació de moltes persones assenyades. Per començar, es requereix d’alguns membres unes habilitats informàtiques que no tothom té, de manera que si ja és difícil el relleu a les juntes de les entitats, ara es fa impossible. No pots operar sense signatura digital i no pots, per exemple, justificar subvencions sense uns bons coneixements a l’hora d’escanejar documents. A banda, és clar, que el gran ull administratiu es fixa en un control de despeses, de vegades francament exagerat. Una cosa semblant passa amb la gestió dels comptes bancaris, cada cop més complexa.

Això comporta uns quants problemes, i no petits. D’una banda la bretxa digital arracona persones que són molt valuoses però a qui no es pot exigir unes habilitats que no són fàcils d’adquirir. Algú em deia no fa gaire que n’hi havia prou amb traspassar a una gestoria tant les quotes com les subvencions. En entitats petites, això no fa més que allunyar els socis de la comprensió i de la pedagogia de la gestió diària, a banda, és clar, d’encarir-la considerablement. Els bancs ja es queden bona part de les quotes. Si se’n traspassa la gestió, encara minvaran més els ingressos de les entitats.

D’altra banda, la meva sensació és que la complexitat administrativa que es demana, per exemple, per una subvenció, no garanteix en absolut la transparència de tot plegat. Això sí, ens complica la vida considerablement amb una burocràcia infinita.

Mercè Solé