Ícar

Aquest avió ens ensenya el cul, com un maleducat. Admirem el seu aspecte lleuger, el cos metàl·lic, les ales per volar. No té l’elegància d’una àliga, ni l’estètica de gir d’una oreneta, però vola més alt i ràpid que cap. Tot i això, es porta malament amb les aus. Enemic, per terra mar i aire. L’aeroport s’expandeix i la terra lliure s’encongeix, la mateixa que quan plou s’amara i destil·la, on creix l’herba, on plantem el nostre aliment. La terra per a qui la treballa, però hi ha un exèrcit de banquers, constructors, immobiliaris, disposats a rellançar l’economia i els llocs de treball. A canvi de què? De res, tot gratis. És com si a la vida, la que creix, la que s’alimenta a la terra erma, l’ataquessin amb antifaç i mocador amagant la boca: la bossa o la vida. En aquests casos, acostuma a guanyar la bossa, el bla bla bla de l’activitat econòmica, a canvi de què? De res, no hi ha res, quatre herbes i quatre ocells? Una llacuna que és poc més que un toll?

Si mirem els mapes aeris, el Google del mòbil, de l’ordinador, veiem que la costa de Catalunya, les terres planes amb vistes al mar, estan entre el groc palla i el gris pòrtland: urbanitzades. A més dels aiguamolls de l’Empordà, únicament sobreviu el verd als dos deltes, al delta de l’Ebre i al del Llobregat.

El progrés, l’entronització dels diners a curt termini, ha consagrat el pa per avui i la gana per demà en un projecte econòmic i polític, compartit no només per la dreta nacional, els defensors de la terra, que sempre ha fet negocis de compra i venda a les terres ermes, sinó per la socialdemocràcia baixllobregatina, emborratxada a corregir la plana i enrajolar el cel i la terra desenrajolada. Allà on veiem un camp d’enciams, els pròcers de Catalunya hi veuen un hotel amb vistes, un edifici d’oficines, un duty free, un parc aquàtic, una zona poliesportiva.

Després hi ha els ocells, aquests descendents encongits dels antics senyors de la terra: els dinosaures. Podrien ser aliats de la pagesia, però encara són vistos com a enemics ancestrals, rates volants saquejadores de l’aliè. Semblen dipositar millors esperances en els grans ocells de metall: en l’ampliació de l’aeroport. En realitat, sentint parlar les organitzacions pageses, algun desconfiat diria que ho fan pensant en la propera collita: la requalificació dels terrenys del Parc Agrari. Morta la cuca, mort el verí.​

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns