Ja fa uns quants dies que els treballadors del Centre Ocupacional Caviga estan expressant la seva queixa sobre les seves condicions laborals. Crec que ningú no ho pot explicar millor que ells mateixos, i per això transcrivim més avall l’escrit que estan difonent a través de les xarxes socials i que us recomano vivament de llegir.
Se’n poden extreure unes
quantes conclusions.
En primer lloc, els efectes
desastrosos de la reforma laboral que el PP (amb el suport de CiU) aprovà l’any
2012. Gràcies a això, els treballadors del sector han estat deu anys (10!)
sense cap increment salarial. I és que quan un conveni s’encallava en la
negociació, no hi havia cap obligació de renovar-lo. Sense acord s’ha mantingut
el mateix, any rere any. No ha estat fins fa un parell d’anys que s’han
modificat lleument les taules salarials, però les condicions globals continuen
sent les mateixes.
També convé remarcar que,
malgrat tota la retòrica que hem mantingut durant la pandèmia, sobre el valor
de les tasques de cura, ocupar-se de les persones amb discapacitat que
necessiten atenció està infravalorat, tant per la categoria que se’ls assigna com
pel sou, quan és una feina que requereix formació i moltes habilitats.
Una majoria del personal de
Caviga cobra entre 1.090 i 1.400 euros bruts, mes rere mes, any rere any. Tot i
que ha millorat la contractació en el sentit que se n’ha reduït la temporalitat
(avui la majoria d’ells té contracte indefinit) és molt clar que amb aquests
sous és difícil arribar a final de mes, accedir a un habitatge o muntar una
família. Això sol provocar (no només a Caviga, sinó arreu) una circulació
constant de personal, perquè moltes persones han de canviar d’ocupació si volen
tirar endavant.
Un altre dels punts a
destacar és la complexitat de tot plegat.Algunes de les empreses del sector
estan vinculades a les administracions públiques i aquestes, com és el cas de
Caviga, estan en situació de millorar una mica les condicions del contracte, però
moltes depenen exclusivament de la concertació amb la Generalitat, que no
sempre paga puntualment, que estableix uns mòduls molt baixos de pagament dels
serveis i que en els seus preus engloba el conjunt de despeses. Això vol dir
que si apuja el mòdul un determinat percentatge, no necessàriament els
treballadors veuran apujats els seus sous en la mateixa proporció: si la llum o
els aliments s’han apujat més que aquest percentatge, l’import que es destina
als salaris és percentualment més baix. Aquest sistema provoca una resistència
numantina per part de la patronal a l’hora de negociar el conveni, per la por a
no poder afrontar les despeses d’un increment. Perquè, és clar, estem parlant
de serveis públics on no hi ha negoci.
Si volem que l’atenció a
les persones més vulnerables en situació de poca o molta dependència sigui de
qualitat, cal que els cuidadors i cuidadores estiguin valorats i justament
pagats. És car? Sí. Però no dedicar-hi els recursos necessaris ho és, sens dubte,
molt més.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada