 |
| Plànol de Viladecans de 1852 |
Presentem en aquest article una síntesi de la comunicació que vam presentar a la XVI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà, celebrada a Castelldefels el passat 21 d’octubre. Amb aquesta comunicació vam voler ressenyar quins van ser els projectes i els promotors urbanitzadors més destacats a Viladecans entre mitjans del segle XIX i mitjans del segle XX. La raó d’aquest interval temporal és detectar com des mitjans del vuit-cents, hi hagué un impuls en la confecció i execució de diverses urbanitzacions sense que existís una proposta reeixida de planificació urbana per part de la pròpia administració local. I aquella fou una constant la qual presencià la seva cloenda amb l’aprovació del primer pla parcial d’ordenació urbana de la població, concretament el Pla Parcial del Sector Oest de l’any 1957. Fins que va arribar aquell moment, el procés urbanitzador de Viladecans es va deixar en mans de promotors privats –locals o forasters– desitjosos d’obtenir rendes urbanes, a partir de les vendes d’unes terres que fins aquells moments havien estat paratges rústics dedicats al conreu.
La comunicació comença
esmentant l’existència de dos plànols del 1852, conservats a l’Arxiu Municipal,
on es poden observar els carrers que avui determinen la trama urbana del Barri
Antic de la ciutat de Viladecans. Ambdós documents són els primers plànols
coneguts de la xarxa de carrers de Viladecans i simbolitzen la presa de
consciència, si més no gràfica, de l’entramat urbà d’un petit poble nascut –ja
feia uns 700 anys, pel cap baix–, en proximitat a la riera del Mas Font en la
seva confluència amb el Camí Ral de Barcelona i a redós de la Torre del Baró,
coneguda llavors amb el nom de la Torre d’en Viala. Partint d’aquell moment de
presa de consciència urbana, s’esmenten els diversos expedients integrats en la
sèrie documental de plans i projectes d’urbanització, tot relatant quins van
ser els àmbits o vectors d’eixamplament del poble de Viladecans des d’aquella
data fins un segle més tard.
Una de les primeres línies
de creixement urbà de Viladecans la trobarem amb la construcció de la carretera
de Barcelona a Santa Creu de Calafell, al seu pas pel poble. A Viladecans, la
carretera s’urbanitzà cap als inicis de la dècada de 1870 i de seguida va anar
acompanyada de cases i alguns establiments comercials, d’acord amb la
importància que atorgava una via de caràcter estatal, tot i ser considerada de
tercer ordre ja que en cap cas unia capitals de província. A redós de la
construcció d’aquella carretera, podem dir que al poble de Viladecans se li va
obrir unes possibilitats de relació comercial i circulació d’idees fins aquell
moment noves i altament atractives, i que haurien de beneficiar sobretot el
tràfic de mercaderies i, en especial, a la sortida dels excedents de producció
del conreu de la vinya que en aquells moments es produïa en amplis sectors del
samontà i muntanya del terme viladecanenc.
A partir d’inicis del segle
XX, i sobretot durant la dècada dels anys 1920, el conjunt de projectes
d’urbanització va ser molt destacat. D’entre els promotors d’aquesta època
destaca la presència de l’hisendat Josep Feliu i Gusiñé, Barcelona 1886-1963. De
de la seva mà o en associació amb altres propietaris barcelonins són els
projectes d’urbanització més destacats dels anys 1922-1928: projecte de la
urbanització de la zona sud del Torrent Ballester (1923); del Samontà de la
Rajoleria (1923) –origen d’alguns dels trams inicials dels carrers de l’Onze de
Setembre o del Dos de Maig–; de la Parellada del Bisbe–Vinya del Baró (1923),
inicis dels primers carrers del futur barri de Sales; del Samontà del Barratet
(1924) –origen dels trams centrals dels carrers del Sol, Muntanya i Sant Marià
i creació del carrer del Nord–; de la urbanització de La Vinya Gran (1925)
–origen dels actuals carrers de Narcís Monturiol i Lluís Companys– o de la
urbanització del Samontà del Contrabandista (1928) que acabaria iniciant alguns
dels trams de ponent dels carrers de Girona i de Pere Massallach.
La figura de Josep Feliu i
Gusiñé exemplifica de quina manera s’efectuà el traspàs de la propietat
d’origen senyorial cap la propietat del burgès rendista durant el segle XIX i
inicis del segle XX. Un comportament de la burgesia cada cop més interessada en
extreure rendes de naturalesa urbana de poblacions situades al voltant de la
capital.
Antonia
Altamirano Cardoso, Xavier Calderé Bel i Manuel Luengo Carrasco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada