A cada bugada perdem un llençol

 

Escric aquest text a principis de desembre, quan a Dubai encara no ha finalitzat la Conferència anual de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Quan falta una setmana pel tancament de la cimera, però, quasi podem assegurar que l’acord final s’assolirà in extremis a altes hores de la matinada, fruit d’unes negociacions duríssimes entre els equips de cada país. I també que no contindrà cap compromís verdaderament significatiu per lluitar contra l’emergència climàtica.

Ho hem vist altres vegades i ho veurem també enguany perquè, ja d’entrada, l’edició número 28 d’aquest fòrum no ha començat amb bon peu. Ningú, tret dels organitzadors, ha entès l’elecció dels Emirats Àrabs Units —un dels principals països exportadors de petroli— com a seu de la conferència i, en conseqüència, que el sultà Al Jaber —president de la Companyia Nacional de Petroli d’Abu Dhabi— en sigui el president. Aquesta circumstància ha fet que molts dels científics i ambientalistes que s’hi han desplaçat hagin qüestionat públicament quines són les vertaderes intencions dels promotors de la cimera. Potser aprofitar la trobada de líders mundials per tancar acords sobre petroli i gas, tal com va revelar la BBC?

En els parlaments d’inauguració, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va insistir en la urgència d’abandonar els combustibles fòssils com a via principal per combatre l’escalfament global. Tot just fa un parell de dies, però, el periòdic The Guardian va publicar unes declaracions d’Al Jaber sostenint que la ciència no avala que l’eliminació dels combustibles fòssils sigui clau per a limitar l’increment de temperatura del planeta. Sí, ho heu llegit bé. Per a Al Jaber, la solució implica triplicar l’ús d’energies renovables i duplicar-ne l’eficiència —també en la indústria de les renovables els poderosos hi tenen interessos—, però no per posar una data límit per acabar amb la crema de petroli i de gas. En això deu consistir la seva transició energètica: en què els qui ara controlen el petroli tinguin temps de desplegar el seu control sobre la resta de fonts d’energia.

Segons sembla, les COP s’estan convertint en simples representacions de teatre diplomàtic, i a cada bugada (o conferència) perdem un llençol, tant pel que fa a l’adopció de polítiques vitals per al planeta, com pel que fa a la confiança de la ciutadania en els seus governants. I sense aquesta confiança no hi ha futur.

La jove activista Greta Thunberg deia fa un temps: “Aquestes cimeres van tenir sentit fa vint o trenta anys. Però el cert és que han fallat a la humanitat a l’hora de propiciar grans canvis (...). Ara serveixen, almenys, per mobilitzar la societat civil”. També sobre això últim tinc dubtes. L’edició de l’any passat es va celebrar a Egipte, un estat que té empresonades més de 5.000 persones per delictes d’opinió. Quin paper hi podia tenir, la societat civil, en un país com aquest? Enguany s’està desenvolupant en una autarquia que tampoc és amiga dels drets de les persones i que, a més, viu de la venda de petroli. A la cimera hi ha acreditades 2.500 persones vinculades a les indústries petroleres. Hi queda espai, a Dubai, per al debat de la societat civil? Hi queda espai per a la comunitat científica? Els lobbies empresarials estan guanyant la partida.

Ja no parlem de canvi climàtic sinó d’emergència climàtica. Prova d’això són les nombroses declaracions d’emergència climàtica aprovades a escala estatal, catalana i local (entre aquestes últimes, la de Viladecans). La transformació del clima només és el símptoma més evident d’una greu malaltia: el nostre sistema productiu i de consum. Ho sabem des de fa dècades. Ho aprenen els infants a les escoles, ho sabem a casa, ho saben les institucions que ens governen. I tot i que és responsabilitat de cadascú de nosaltres actuar, sembla evident que des de les més altes esferes no s’hi vol posar remei.

Realment els beneficis d’una COP superen els costos mediambientals i de confiança que provoquen? La resposta és difícil, però m’agradaria, almenys, concloure aquest article amb una visió positiva. Si bé és cert que les COP no donen els resultats que esperem d’elles, també és veritat que són moments únics en el calendari per posar al centre del debat públic el canvi climàtic: les seves causes, els seus culpables, els seus impactes, i les solucions que tenim al nostre abast per a mitigar-lo i adaptar-nos-hi. Aquestes cimeres obliguen a tota mena d’actors, des de governs fins a empreses i societat civil, a seure i prendre decisions. Insuficients, és clar, però mesures que, al cap i a la fi, ens permeten avançar. No ens podem permetre que defalleixi la nostra confiança en el futur.

Vanessa Rodríguez