He mantingut l’irònic títol que Jaume Muns ha posat a
la foto: cases socials, perquè el títol i la nuesa del formigó m’ha recordat
quan visitàvem uns cosins del meu pare a les cases barates de Casa Antúnez, ja
que així anomenàvem el barri que barrejava barraquisme i cases socials de
cinquanta metres dels temps de maria castanya i Alfons XIII, els alegres anys
vint de la burgesia i els durs anys vint per a l’emigració que abandonava
l’Espanya rural amb un farcellet o amb una maleta de cartró.
Això de cases barates avui
sembla un oxímoron, una figura retòrica que ajunta paraules impossibles de
casar, com a casa i barata, com a intel·ligència militar. La vivenda és el gran
negoci de les constructores. Allà on els consells d’administració recullen
grans dividends, i els que viuen d’un sou contrauen hipoteques com qui contrau
malalties, les que dediquen més de la meitat dels seus salaris els millors anys
de les seves vides.
No, aquesta foto no és de
cases barates, ni de futures cabines d’hotel a l’estil japonès al nou barri de
Llevant. Són nínxols per tenir on caure mort al cementiri de Viladecans de
l’any 1982. Eren anys que cadascú vivia a casa seva i Déu a la de tots, però
que en el moment de morir preferien dormir en companyia, al koimêtêrion,
al dormitori en grec: al cementiri. Morir és dormir... potser somiar, ara està
de moda fer-ho en solitud. Desaparèixer de forma ràpida a la cambra de gas, com
en una enorme estufa catalítica. Preferim fer-ho gastant energia que deixar el
nostre cos a mercè del lent pas que tracta el nostre cos com el que és: matèria
orgànica, adob. La tecnologia ha fet els morts portàtils, com les neveres per
anar a la platja. Sense domicili fix.
Ens produeix un calfred
amb només sentir nínxol, una paraula més afectuosa del que sembla. Ve de
l’italià nicchio, niu. També columbari, l’urna funerària, té a veure amb els
ocells, amb els coloms, amb un colomar. Els cementiris i les làpides són el gran museu dels cognoms. En un món
dominat per l’individualisme, per arreglar-se sols, els cementiris semblen
tenir l’obsolescència programada. Prescindir de dormir en companyia, ser
monoparentals pels segles dels segles.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada