El protector de casa seva acaba de morir. Sola, sense el seu company de vida, ja no sap ser-hi. Ni al món, ni dins del seu cap. Ara ha de ser forta i endurir la víscera que li batega al centre del pit. Ha de seguir criant els seus fills, els fills de l’amor que sempre hi va haver entre tots dos. Ha d’aconseguir que creixin, com els guardians del bosc que mai perden les fulles i segueixen plantats a terra fins al final. Ha de continuar. Cuidar, llaurar, sembrar els solcs del sòl que cada dia alimentava ella mentre el propietari de casa seva partia cap a l’horitzó vestit i armat com a víking, a la recerca de tresors incerts.
Ella sap que ha de buscar
un altre rei per a les parets, per als fills de l’home guerrer, de l’home
pirata que acaba d’abandonar-la a pesar seu. Però també sap que ha de fer
callar els seus pensaments, les seves pors. Ara s’ha de preocupar d’acomiadar
el seu estimat com es mereix i que tot el poble sigui present en el seu
homenatge.
Adorna la preciosa nau de
fusta fosca i brunyida que guardaven per a l’esdeveniment. És el darrer estatge
de l’amo de la seva ànima, del príncep de les seves sensacions. Prepara el seu
home amb el respecte que sempre l’ha inspirat, el porta a la seva última casa i
avisa els nens, els adults, els ancians, tots els veïns.
Homes del llogaret
s’ofereixen per empènyer el drakkar mar endins. La dona treu al sol de
casa seva i amb ell inflama la fletxa de l’arquer, que converteix en foc les
espelmes del vaixell. I el ball de les flames oneja emportant-se a l’altra
banda, molt lluny, aquell que ha estimat des de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada