Llegint el llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, més d’una vegada, aclucant els ulls, sentia la veu de la iaia que a la fi dels anys 50 em manava qualsevol cosa semblant a: “Andreu, vés a buscar ‘numeru’ per al Borrrren, vejam si li guanyes el torrrren a l’avia Toietes, i quan surtis, passa a recollir la carrrren per la vedella i el pa pel forrrren”.
És a dir, recordava les paraules acabades en “rn” que a Viladecans, i a cap més lloc, es pronuncien amb estrepitosa cacofonia posant-hi tantes erres com es vulgui i un “en” final. En Manuel Tosca en el seu llibre “Viatge per la memòria”, deixà palesa la sorpresa que li reportà tal curiositat lingüística, en venir a viure entre nosaltres, i afegia: “Amb aquesta peculiaritat en el parlar es pot conèixer si una persona és de Viladecans de soca-rel”.
La iaia Àngela Guitart Bosch ho deia amb absoluta naturalitat i havia nascut el 1880. Jo ho dic així, encara, i mai he escoltat cap comentari del perquè, en conseqüència, esbrinar l’origen d’aquest localisme se’m fa perdre el temps.
Tots sabem que el fonema “r” és el que més tard aprenen les criatures i algunes tenen dificultats de per vida (els xinesos, tots). No és que a Viladecans es pateixi especialment aquesta dificultat (rotacisme) de fer vibrar la llengua tocant el paladar, però Déu n’hi do. Jo mateix, llegint els versos de l’Espriu: “Solitari, en la pau del jardí dels cinc arbres, he collit al meu temps la rara rosa blanca”, penso: gràcies a Déu que les rares no eren les roges!! En canvi a en Josep Lligadas, que ho pateix una mica més que jo, li vaig llegir fa uns dies que s’imaginava que un corrector de llibres, eliminador de cacofonies, es menjava el vers.
Com deia, no és que Viladecans en vingui ple, però quan abans no hi havia ni motos ni motors per ensenyar als petits a fer el soroll RRRUUMM, RRRUUMM, és possible que a algun metge se li acudís que els acabaments amb “rn” podrien ser una bona teràpia, i vet aquí una primera raó.
Una segona possibilitat és que s’incorporés al llenguatge de tothom, després de tantes prèdiques terrorífiques des de dalt la trona de Sant Joan, de Mn. Andreu Samaranch per exemple, a la fi del segle XIX, que abocat al balcó i agafat amb una mà a la barana, mentre amb l’altra cercava com possar el dit a l’ull dels que tenia sota, bramava amb tota truculència sobre els feligresos la dita: Si pequeu per la carrrren anireu tots a l’inferrren, a cremar al foc eterrren, i fer companyia al príncep de l’averrren.
Una tercera possibilitat, sempre hi ha una tercera, encara que sigui més remota, seria que en Robau i Donadeu (això son cognoms!), aquell membre del Gran Orient que fou diputat el 1871 a Corts Constituents pel nostre districte de Sant Feliu, delegat espanyol a la fundació de la Primera Internacional a Ginebra, amfitrió de Fanelli quan vingué a Barcelona a fundar la AIT, secretari del President Figueras de la Primera República, propietari al Remolar, pare espiritual del triangle maçònic viladecanenc i de segur gran orador, en un dels seus mítings a la Vila ens esbombés: Envieu-nos al goverrren… tothom tindrà pa al forrrren i potser no us caldrà ni anar al Borrren aquest hiverrrren. Tot nen tindrà el seu quaderrrren, cap jove haurà de menester permís paterrrrn, i us prometo que, finalment… enterrarem l’inferrrrn, atrapant mimèticament el subconscient de tothom.
Estimats vilatans, som a Carnestoltes. No m’ho tingueu pas massa en compte.
És a dir, recordava les paraules acabades en “rn” que a Viladecans, i a cap més lloc, es pronuncien amb estrepitosa cacofonia posant-hi tantes erres com es vulgui i un “en” final. En Manuel Tosca en el seu llibre “Viatge per la memòria”, deixà palesa la sorpresa que li reportà tal curiositat lingüística, en venir a viure entre nosaltres, i afegia: “Amb aquesta peculiaritat en el parlar es pot conèixer si una persona és de Viladecans de soca-rel”.
La iaia Àngela Guitart Bosch ho deia amb absoluta naturalitat i havia nascut el 1880. Jo ho dic així, encara, i mai he escoltat cap comentari del perquè, en conseqüència, esbrinar l’origen d’aquest localisme se’m fa perdre el temps.
Tots sabem que el fonema “r” és el que més tard aprenen les criatures i algunes tenen dificultats de per vida (els xinesos, tots). No és que a Viladecans es pateixi especialment aquesta dificultat (rotacisme) de fer vibrar la llengua tocant el paladar, però Déu n’hi do. Jo mateix, llegint els versos de l’Espriu: “Solitari, en la pau del jardí dels cinc arbres, he collit al meu temps la rara rosa blanca”, penso: gràcies a Déu que les rares no eren les roges!! En canvi a en Josep Lligadas, que ho pateix una mica més que jo, li vaig llegir fa uns dies que s’imaginava que un corrector de llibres, eliminador de cacofonies, es menjava el vers.
Com deia, no és que Viladecans en vingui ple, però quan abans no hi havia ni motos ni motors per ensenyar als petits a fer el soroll RRRUUMM, RRRUUMM, és possible que a algun metge se li acudís que els acabaments amb “rn” podrien ser una bona teràpia, i vet aquí una primera raó.
Una segona possibilitat és que s’incorporés al llenguatge de tothom, després de tantes prèdiques terrorífiques des de dalt la trona de Sant Joan, de Mn. Andreu Samaranch per exemple, a la fi del segle XIX, que abocat al balcó i agafat amb una mà a la barana, mentre amb l’altra cercava com possar el dit a l’ull dels que tenia sota, bramava amb tota truculència sobre els feligresos la dita: Si pequeu per la carrrren anireu tots a l’inferrren, a cremar al foc eterrren, i fer companyia al príncep de l’averrren.
Una tercera possibilitat, sempre hi ha una tercera, encara que sigui més remota, seria que en Robau i Donadeu (això son cognoms!), aquell membre del Gran Orient que fou diputat el 1871 a Corts Constituents pel nostre districte de Sant Feliu, delegat espanyol a la fundació de la Primera Internacional a Ginebra, amfitrió de Fanelli quan vingué a Barcelona a fundar la AIT, secretari del President Figueras de la Primera República, propietari al Remolar, pare espiritual del triangle maçònic viladecanenc i de segur gran orador, en un dels seus mítings a la Vila ens esbombés: Envieu-nos al goverrren… tothom tindrà pa al forrrren i potser no us caldrà ni anar al Borrren aquest hiverrrren. Tot nen tindrà el seu quaderrrren, cap jove haurà de menester permís paterrrrn, i us prometo que, finalment… enterrarem l’inferrrrn, atrapant mimèticament el subconscient de tothom.
Estimats vilatans, som a Carnestoltes. No m’ho tingueu pas massa en compte.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada