Per entendre les martingales especulatives al litoral de Viladecans

Nous i vells capítols ressusciten els maleficis que condicionen urbanísticament el litoral de Viladecans. M’atreveixo a posar-los sobre la taula tot desafiant els que volen vendre les bondats dels projectes que allí es planifiquen.
Hem explicat en articles anteriors els diferents projectes que s’han planificat al litoral de Viladecans, i que s’han vist frustrats per diferents causes, fins que ha arribat el F.C. Barcelona amb el seu projecte Barça Parc, a realitzar sobre uns terrenys on es va voler fer un camp de golf, un projecte que encara segueix embolicat a causa de les expropiacions a favor de l’ajuntament de Viladecans, que va pagar la promotora Golf de Viladecans S.A, que ara es diu Inversiones Divabe S.A. (de la família d’empresaris Diaz Varela)
Ho intentem explicar,
El 17 de juny de 1997 es va signar un conveni urbanístic subscrit per l’ajuntament de Viladecans i la societat Golf de Viladecans S.A. (propietària de 30 Ha. de terreny sota l’autovia), on pactaven una adjudicació, mitjançant “concurs”, a aquesta mateixa promotora, la construcció, instal·lació i explotació de l’equipament esportiu del camp de golf, dins el pla urbanístic especial del Remolar i paratge de les Filipines en un total de 60 Ha.
Per poder-ho realitzar, es constituïa el títol legitimador de la expropiació d’altres 30 Ha. de terrenys, que l’ajuntament expropiava a diferents petits propietaris, però que qui va pagar l’expropiació va ser Golf de Viladecans S.A.
El cost de l’expropiació feta l’any 2000, va ser de 4.177.485,95 € (uns 14 €/m2). Com que el projecte es va anul·lar el 30 de juliol de 2001, per sentència judicial del TSJC, els terrenys expropiats havien de tornar als seus propietaris inicials. Entre el 2003 i el 2008 la promotora diu que ha recuperat 2.447.770,66 € (menys del 59 % dels diners). O sigui que, tot i que l’ajuntament de Viladecans, en el ple del 23 de febrer de 2003, va acordar la restitució del domini i altres drets dels terrenys expropiats, a hores d’ara, al registre de la propietat de Viladecans, els terrenys pendents del retorn econòmic, es troben registrats a benefici de l’empresa Golf de Viladecans, i suposem que tot i la renúncia, deu constar a nom de l’ajuntament de Viladecans com a executor de l’expropiació, fins i tot Golf de Viladecans no ha pagat, cap any encara, l’IBI (117.854,67 € d’impost de bens i immobles 2002-2007) d’aquest terrenys, perquè entén que la propietat és de l’ajuntament de Viladecans.
Com veieu tot un embolic just on el Barça vol construir el Barça Parc, i mira que no hem parlat d’altres misteriosos temes com del paper d’en Macià Alavedra, o com la denúncia feta pel Luis de Val, per les comissions de 3 milions d’euros pagades a un intermediari per la compra feta pel Barça a Golf de Viladecans, de les 30 Ha. de la seva propietat a la zona, etc...
Però el que és evident, és que ara arriba el Barça de la mà del ajuntament de Viladecans, amb un projecte tan insòlit com el Barça Parc, per fer un parc temàtic i urbanitzar aquests terrenys, just al costat de la reserva natural del Remolar, creant expectatives especulatives, al valorar els terrenys segons un fictici “mercat”, a 67 €/m2, segons diu el mateix projecte urbanístic, per arreglar tota aquesta martingala i condicionar tant el projecte del passeig marítim, com el de les 200 Ha. al voltant del camí de les Filipines, tot omplint les butxaques dels de sempre, hipotecant el nostre patrimoni per sempre.

Ricard Caba

El Rugby Sales Viladecans

El Rugby Sales Viladecans és l’únic club de rugby de la ciutat, i va néixer l’any 1993. El seu nom indica clarament el seu origen, ja que el primer lloc on es van dur a terme les seves activitats va ser a l’Institut Sales.
Durant el mes d’octubre de l’any 1993, Laureà Fanega, llavors estudiant de l’INEF de Barcelona i jugador de rugby va iniciar una sèrie d’activitats de promoció d’aquest esport a les classes d’educació física del que havia estat el seu institut, amb la col·laboració del professor d’educació física Ramon Banús, que per cert, encara desenvolupa la seva tasca al mateix institut.
Després de les sessions d’educació física es va quedar per fer el primer entrenament un divendres després de les classes. La sorpresa va ser quan es van ajuntar més de 50 persones. Algunes d’aquelles persones encara són jugadors o directius del club. Va ser aquell grup de persones els que van començar a muntar els pilars del club. El nom (Rugby Sales Viladecans), els colors de la samarreta (tres tonalitats de blau) i l’escut (el personatge de dibuixos animats “el dimoni de tasmània”, amb la samarreta del club) van sortir de l’acord d’aquelles persones que cap d’elles tenia més de 22 anys.
Durant tots aquests anys el Rugby Sales ha pogut desenvolpar la pràctica del rugby amb mitjans molt limitats i sense tenir una instal·lació esportiva adequada. En cap moment ha deixat de promocionar els valors i la filosofia del seu inici: el respecte, la convivència i l’objectiu bàsic de passar-s’ho bé. De fet és un curiós esport en què s’ha de córrer endavant i passar la pilota enrere, potser com a símbol que mai no s’arriba enlloc sense el recolzament dels que portes darrere, i al qual es juga amb una pilota ovalada també assenyalant que mai no sabràs com et botarà la pilota de la vida. Jean Giraudoux (1882-1944) novel·lista i dramaturg francès, deia que “un equip de rugby està format per quinze jugadors: vuit de forts i actius, dos de lleugers i astuts, quatre de bona envergadura i ràpids, i un zaguer que és model de sang freda i conducta flemàtica. Aquesta és una proporció ideal entre els homes”.
El rugby és un “esport de villans jugat per cavallers”, com diu la vella dita. És un esport que es basa en que “dos equips de quinze jugadors cada un, actuant conforme a les regles i amb esperit esportiu, portant, passant, xutant i posant la pilota al terra, aconsegueixin el major nombre de punts possibles; aquell equip que n’obtingui el major nombre és el guanyador del partit”. Així de senzill: no hi ha estratègies per defensar ni per empatar ni per fer trampes, sinó que l’objectiu és guanyar sempre, sempre jugar a l’atac, però amb una consigna bàsica: el respecte a les regles, a l’altre equip i a l’àrbitre. És l’únic esport en què no se li pot parlar a l’àrbitre, a excepció del capità de l’equip, que ho farà amb senyals de respecte parlant-li de vosté. També és l’únic esport al qual l’equip que ha guanyat el partit, en acabar, fa un passadís a l’equip perdedor com a mostra d’agraïment per l’esforç realitzat. És l’únic esport al qual l’equip que juga a casa organitza l’anomenat “tercer temps”, en què es convida a compartir menjar i beguda a l’equip visitant. És un esport que està considerat com un dels que més components educatius té per a nens d’edats primerenques, un esport que dóna acollida a tot tipus de persones independentment del seu tamany, condició física, sexe, etc.

Rugby Sales Viladecans
Si vols comprovar el que això significa, i si vols tastar un esport completament diferent i conèixer persones amb les quals compartiràs molt més que un esport, passa’t els divendres a les 21:00 hores pel Camp Municipal de la Torre Roja, o visita:
http://rugbysalesviladecans.blogspot.com
http://picasaweb.google.es/orbitacarlos/RugbySalesViladecans.

Viladecans, oberta... amb mal govern

No sóc gaire partidari de respondre a les rèpliques que algú, legítimament, pot fer d’algun escrit meu. Però no me’n puc estar del que va fer el senyor José Luis Nicolás Aroca, en el darrer Punt de Trobada al meu escrit titulat “Tenim un mal alcalde”, titulat “Viladecans, ciutat oberta”.
El senyor Nicolás no ha entès per a res el fet que el Pla Local d’Habitatge (PLH) nomes l’aprovés el govern. El comentari a aquest fet queda justificat pel senyor Nicolás com, i cito literalment Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.
Vostè, senyor regidor, no ha entès res del meu escrit, o bé no ho vol entendre. L’oposició no va donar suport al PLH perquè les condicions de càlcul de les necessitats d’habitatge són incorrectes, es basen en hipòtesis vàlides en ple boom immobiliari, però no per a una dècada de decreixement, o creixement molt petit, tot el contrari del que vostès proposen. Però bé, què li he de dir a vostè, que segur que en sap més que jo d’urbanisme.
Dir-li, a més, que jo crec que ningú no s’oposa a un PLH, però si al PLH que vostès van aprovar per autoritat, sense consens. Ningú no s’oposa ni critica el creixement de Viladecans, però sí com ho fan vostès.
I per cert, això que han fet molta feina des de l’època en què els carreres estaven sense asfaltar ja cansa. Només faltaria que encara tinguéssim carrers sense asfaltar! Ara, de serveis bàsics, què vol que li digui, tampoc no estem molt millor que als anys 70. I si no passi pel CAP1, i miri els barracons escolars, la saturació dels accessos a Viladecans, etc...
El seu darrer comentari malgrat el soroll d’uns pocs em porta reminiscències autoritàries, de raó absoluta, de l’època del dictador, en què “el soroll d’uns pocs” demanat democràcia eren callats amb això, el soroll d’uns pocs. Crec que porta massa temps en política, i no veu les coses de forma objectiva, i amb aquest comentari així m’ho sembla...

Jordi Mazon Bueso

No estic d'acord amb vostè, senyor Nicolàs

Sóc neta d’una parella de tota la vida de Viladecans, el meu primer cognom fa segles que està adherit a la història de la nostra ciutat, però també sóc néta d’una parella que per fugir de la misèria i cercar oportunitats va venir a les nostres terres. El meu avi matern, va venir a Viladecans i ves per on, qui primer li va donar feina va ser un germà del meu avi, quines caramboles dóna la vida. Per tant, sóc herència d’aquells que el senyor Nicolás diu que són els de tota la vida i dels que van venir cercant un futur millor.
Els meus avis van formar part de les gran onades migratòries dels anys 50 i 60, on les ciutats van créixer i el context dictatorial impedia que els equipaments necessaris estiguessis a disposició dels ciutadans. El context de la democràcia va facilitar la planificació, millora i racionalització de les ciutats, implementant serveis bàsics i de vital importància per al ciutadà. Ara bé, que en aquell moment fos necessària la construcció per donar resposta a les necessitats, no vol dir que ara sigui la resposta. Calen més serveis, però no tot es redueix al ciment.
Quan vaig llegir l’article del regidor d’urbanisme, el senyor Nicolás, al darrer número del Punt de Trobada, em va doldre trobar-me amb frases com ara “Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent de fora”. En primer lloc vull deixar clar que ni sóc rica ni sóc racista, però no dono suport al Pla Local d’Habitatge. Per què? Doncs perquè els que vénen de fora no vindran de forma indefinida, les onades migratòries són això, onades, no una corrent sense fi. A més a més, molt em temo que aquests que vénen de fora no es poden permetre comprar cap dels pisos que actualment s’estan construint o s’han construït a Viladecans, com ara els de Vilamarina, on algunes de les torres han passat a mans dels bancs davant la impossibilitat de vendre els habitatges. A més a més, que jo sàpiga el ciment, el totxo, no dóna de menjar, i si realment vull que ma filla tingui un futur assegurat, creguin-me que no dependrà de la construcció de més pisos a Viladecans. Sinó de l’educació que rebi, de les seves capacitats i de la disponibilitat de llocs de treball amb productivitat.

No sé si a hores d’ara se n’han adonat al govern municipal, perquè sempre sorprenen amb algunes afirmacions surrealistes, però estem en una greu crisis, i ha quedat més que demostrat que el totxo no és la solució, com a mínim es troba en la causa. Per tant, per què aquesta dèria en seguir construint? Hi ha desenes de pisos buits, a Viladecans, per què cal seguir alçant horribles torres de ciment que embruten el nostre horitzó i destrueixen el nostre patrimoni natural?

Per últim, deixi’m que parli del litoral. Per a què volem un altre passeig a imitació del de Gavà o el de Castelldefels? L’oferta està coberta. El que no està cobert és l’oferta d’una platja com la nostra. Si convertim el nostre litoral en un lloc com la Fageda d’en Jordà o els Aiguamolls de l’Empordà, és a dir, en una zona de lleure, educació i natura, tindríem una oferta original, que té una demanda que l’està esperant. Es podria treballar perquè la zona constés als llibres de text, com hi consta la Fageda d’en Jordà. Les escoles i les famílies vindrien a fer excursions. Com a activitat econòmica és una aposta segura i no destruiríem el nostre patrimoni. Siguem originals, no caiguem en la mediocritat del ciment.

Bàrbara Lligadas

Les voreres, amb el bus urbà

La bòbila del Ramells

Molts són els que havent nascut a Viladecans o havent-hi viscut més de cinquanta anys es deuen recordar de la bòbila del Ramells. M’ha vingut al cap quan he sabut que el solar que ocupava la bòbila és destinat a equipaments i que ja pertanyen a un particular o a una constructora.
De petit, portava el menjar al pare que hi treballava fent maó o totxo. Eren temps molt durs per poder-hi sobreviure i em fixava en els processos per aconseguir una peça acabada.
Cavaven la terra de la muntanya amb un pic, desterrossaven amb el xapo, la passaven per un garbell inclinat i la transportaven fins una fossa per pastar-la amb els peus descalços.
Per acabar, la transportaven fins a l’era, on per mitjà d’una matriu de fusta de dos forats i una llanera de fusta i una taula d’obrar, anaven omplint la matriu, passaven la llana, retiraven el fang sobrant, aixecaven la matriu i apa, a repetir l’operació fins a arribar a mil totxos (producció d’operari) .
Però què té aquest solar que el fa únic per als ciutadans de Viladecans i que tothom hauria de conèixer? Doncs tres secrets molt ben guardats per part dels responsables del Patrimoni:
El primer es la mina dels Modolell, que la travessa per sota de nord a sud a tres metres de profunditat La mina es pot recórrer interiorment (millor que les neolítiques de Gavà). La galeria conserva les característiques constructives inicials com podeu comprovar en la fotografia, alçària 1,7 m., amplària 0,6 m. i canal inferior de 0.2 m. La fotografia i l’estudi és fet l’any 2009 pels mossos d’esquadra unitat subsòl (n’hi han més).
El segon és el pou a cel obert que el trobem al costat de muntanya per la meitat del solar. Sempre té aigua, encara que a l’estiu sigui molt sec. Antigament l’aigua era neta i es podia beure; però l’abandonament a què ha estat sotmès, la gent que hi ofegava les cries de gats i gossos dins un sac i els abocament de bosses i ampolles de plàstic, fustes i material d’enderrocs, l’ha malmès. Tot i aquests inconvenients, si es neteja, podem regar molts jardins amb ella.
El tercer és la xemeneia de la bòbila, és l’única que queda d’aquest tipus, però de mica en mica va perdent la corona i tan sols en resta la meitat. També podem comprovar el forn de cocció, en relatiu bon estat, caldria netejar l’herba i algun arbre, per tornar-li novament vivesa. A tot el país, les xemeneies son protegides com a obres mestres dels grans paletes. Tan sols podem mirar als pobles i ciutats del nostre entorn i ràpidament comprovem que dediquen els terrenys al seu voltant per fer-ne parcs (Sant Boi), zones esportives (Gavà), places per gaudir del descans (Barcelona)...
Em faig aquestes preguntes que vull transmetre a tothom, per si podeu ajudar a respondre-les:
No donar a conèixer la mina, ni visitar-la, ni comprovar que l’antic torrent de desguàs a la riera per sota la carretera l’han mig tapat, ¿és perquè quan arribi l’especulació del totxo puguin dir que no hi eren?
No donant a conèixer el pou ple d’aigua, podran tapar-lo, igual que s’ha fet amb altres... El fet que els responsables del Patrimoni no se’n preocupin, ni tan sol d’aprofitar-la per regar parcs i jardins, no fa mal pensar?
¿No haurien, els responsables del Patrimoni, de donar a conèixer la normativa sobre xemeneies i exigir el seu compliment de mantenir-les dretes i que s’aprofiti el seu entorn per gaudiment de tots els ciutadans?
I la pregunta clau: ¿no és tot part d’una especulació perquè el dia de demà es pugui construir sobre la mina, el pou i el torrent a l’antiga bòbila del Ramells?
Espero que algú em doni les respostes i així veure que Viladecans a tots ens preocupa.

Vicenç Pugés

RASD ¿Justicia sin guerra?

El día 23 de Marzo a las 19 horas en el Auditorio Pablo Picasso, pase del documental RASD, ¿justicia sin guerra?, al que todos estáis invitados. RASD significa República Árabe Saharaui Democrática.

Yahia Mulay tiene 21 años y desea la guerra. No la querría si viviera en su país y no en un campo de refugiados con más de treinta años de existencia donde se padece malnutrición; si no viera cómo torturan y asesinan a sus compatriotas; si para poder ser universitario no hubiese necesitado vivir ocho años ilegalmente en España sin poder ver a su familia; si España no hubiese regalado su país a Marruecos y a Mauritania mientras la comunidad internacional ignoraba las resoluciones de la ONU… Como Yahia, miles de jóvenes saharauis desean la guerra ¿Quiénes son los responsables?

Rosa Mercader

Els joves que estimaven Beatles i Rolling Stones

Enmig de la convocatòria de la celebració del mil·lenari, el Pere Ramells em va suggerir que potser hauríem de parlar d’allò que no surt en els papers, l’oblidada crònica sentimental d’aquella gent de Viladecans que en la segona meitat dels seixanta estimava Beatles i Rolling Stones sobre totes les coses.
Bastants de nosaltres vam començar a sospitar que ni la vida ni el món era com ens l’havien explicat. Uns ho van fer a través de la lectura, el treball en la fàbrica, el concili Vaticà II, o la relació amb grups amb consciència social. Altres ho vam fer a través del rock i la llargada del cabell. La melena per a molts va ser la seva primera batalla personal i col·lectiva que van lliurar. Una primera batalla que s’acabaria guanyant malgrat les constants bronques, ese pelo!, familiars, de l’escola, de la feina. Una victòria tan inútil i efímera com la dels pantalons pata elefante. Totes dues coses avui enterrades molt avall pels pantalons de cul caigut, les calbes afaitades i els piercings.
No era una rebel·lia fàcil perquè no passava desapercebuda.¿Dónde vas con esos pelos y esos pantalones? Era una moda a contracorrent de la ràdio i de la televisió. Ni els Beatles ni els Stones sortien mai per la tele de Franco. Encara recordo quan vaig sentir el Dylan per la ràdio i el locutor que el presentava dient: Escuchen a este señor. No canta. Berrea. I llavors el va posar i vaig escoltar per primera vegada Dylan i Like a rolling stone.
El rock ens va treure de sobre la grisor de la postguerra i el domini de l’església sobre els costums. Totes les ràdios donaven obligades el mateix informatiu, li deien diario hablado però per tothom era el parte (de guerra, naturalment) i cada diumenge abans d’entrar a missa havíem de llegir la qualificació moral de les pel·lícules del cine vell per saber si estaven o no prohibides, si eren pecat mortal o es quedaven en venial. Volíem ser diferents i canviar el món dels nostres pares, encara que no sabíem gaire cap a on.
Llavors la música era en viu, i els conjunts van començar a substituir les orquestres, i vam aconseguir mig arraconar tangos i pasdobles i marcar un clar territori generacional. Ben és cert que aquesta nova victòria del rock tampoc seria definitiva, ja que molts rockers penedits van pagar el seu atreviment amb els euros gastats a les escoles de balls de saló per acceptar de grans allò que havien renegat de joves, i el rock ha acabat desterrat de les discoteques, substituït per música sense rostre, pols ni ànima.
No era fàcil escoltar la nostra música. Anàvem a Gavà, que tenia una botiga de discs a la Rambla, i al casino, que tenia una màquina d’aquelles que es ficava una moneda i es podia escollir que sonés una cançó dels Kinks. Després, les màquines de posar discos –els juke box– van arribar a Viladecans. Les coses sempre arribaven més tard a Viladecans. Massa més tard, ja siguin màquines, ambulatoris o estacions de tren.
Eres adolescent quan en comptes d’anar al cine el diumenge per la tarda, anaves a ballar. Ballar tenia una ampla geografia, el casino de Gavà, Sitges, Vilanova, El Pati Blau de Cornellà, l’Ateneu de Sant Boi, el Prat, allà on arribava el tren –que forçosament s’agafava a Gavà– o l’autobús de la Mohn. Després, l’aparició del cotxe va trasbalsar-ho tot i va canviar per sempre el mapa dels nostres passos.
Cada poble era un món. Mentre a Viladecans començaven a veure’s joves amb camises entallades i noies amb les faldilles per sobre del genoll, a Sant Climent el carrer era governat per un sereno que treballava a la Metron i feia pluriempleo municipal i que foragitava els forasters de pintes massa modernes amb maneres de sheriff del Far West: Tienen cinco minutos para salir del pueblo. (Continuará)

José Luis Atienza

Eleccions municipals 1979-2007

En 31 anys de democràcia, Viladecans ha celebrat vuit eleccions municipals i ha conegut quatre alcaldes i més d’un centenar de regidors (jo mateix tinc l’honor de ser-ho des de 2007, per CiU), de tretze partits i coalicions diferents.
El Partit dels Socialistes de Catalunya va quedar en segon lloc en les primeres eleccions municipals (1979), en què la llista encapçalada per Lucas Álvarez va rebre el 31,8% dels vots, situant-se 1.100 vots per darrere del PSUC. El domini del PSC, que dura fins a l’actualitat, s’inicia en les eleccions de 1983, amb un 52,8% del vots que fan alcalde Miguel García Fenosa. L’escàndol del Banco Filatélico causarà que només quatre mesos després, l’onze d’octubre, García Fenosa perdi el càrrec en una moció de censura impulsada pel mateix Partit Socialista, amb el suport de PSUC i PCC. García Fenosa i dos regidors més formaran un nou partit, el Grupo de Independientes de Viladecans, que en les següents eleccions queda a només 160 vots d’obtenir representació.
La moció de censura dóna pas a un jove regidor del PSC, Jaume Montfort, que serà Alcalde de Viladecans de 1983 fins a 2005. En aquests anys, revalida la majoria absoluta en quatre ocasions consecutives (el 1991 amb el 56,5% de vots), però la perd el 2003 (12 regidors sobre 25), el nombre de votants és força estable, sempre per sobre de 9.000. El 5 de novembre de 2005 assumeix l’alcaldia Carles Ruiz, que serà reelegit el 2007, amb menys vots que el seu predecessor, però recuperant la majoria absoluta de regidors.
Queda per a la història que el primer alcalde democràtic de Viladecans no va ser socialista, sinó del PSUC. Amb un 38,8% de vots, Joan Masgrau va encapçalar la llista més votada i va governar del 19 d’abril de 1979 al 23 de maig de 1983. Les divisions internes el van perjudicar: el 1980 alguns regidors comunistes dimitien i passaven al PCC. En les eleccions de 1983 l’independent Antoni Muns és el candidat del PSUC i l’alcalde Masgrau el del PCC, però en no arribar al 9% de vots es retira de la política.
L’aliança de PSUC, PCC (fins 1989), Entesa Nacionalistes d’Esquerra (i el 1995 Els Verds) dóna lloc a Iniciativa per Catalunya, que esdevé segona força el 1987 (amb Josep Lluís Atienza) i 1995 (amb el 17,7% que assoleix David Massana). Des de 1999, Iniciativa-Verds, sempre amb Massana, ronda el 9% i forma part de l’Equip de Govern.
Convergència i Unió es converteix en segona força de Viladecans el 1983 de la mà de Josep Carreras (cap de llista en les tres primeres eleccions) i el 1991 (amb Antoni Monmany, que repeteix el 1995), amb un suport estable al voltant del 16%. Des de 1999, en les tres eleccions que es presenta Flora Casé, creix fins aproximar-se al 20% (1999) i superar els 4.600 vots (2003). CiU es configura com a primer partit de l’oposició, amb un breu període dins del govern (2001-2003).
A Alianza Popular li va costar implantar-se a Viladecans: només en una de les quatre primeres eleccions obté un regidor (Jesús Clarés, elegit el 1983 i mort prematurament el 1986). Serà a partir de 1995, amb un Partit Popular majoritari a Espanya, quan es consolida, amb una sorprenent regularitat: quatre eleccions seguides amb el mateix resultat de 3 regidors i un 12%, amb un sostre de 3.000 vots, amb diferents caps de llista: José Molero, Pedro Martínez i Joaquín Sergio García (dos cops)
També a Esquerra Republicana (que havia tingut l’alcaldia de 1931 a 1939) li costarà entrar a l’Ajuntament: no supera la barrera legal del 5% fins el 2003 en què, amb Jordi Vicente de cap de llista, obté dos regidors, que repeteix el 2007 amb Joan Bonich.
El carisma d’Adolfo Suárez va portar Centristes de Catalunya-U.C.D. a ser la tercera força (1979, amb Josep Parellada) i al C.D.S. a obtenir un regidor (Custodio Jiménez, 1987). Més a l’esquerra, recordem regidors del Partit del Treball (Juan José Barroso, 1979) i Esquerra Unida i Alternativa (José María Carro, 1999), que després s’ha coaligat amb Iniciativa. Per últim, Ciutadans s’estrenava el 2007 amb un regidor, David Chacón, que abandonava aquesta formació el 2009.

Carles Lozano
Fonts: Arxiu de Viladecans i
www.historiaelectoral.com/mviladecans.cat

Es demana massa a l'escola?

Estem immersos en una societat en la qual els canvis tecnològics i els mestissatges culturals es produeixen a una gran velocitat. El neguit que això comporta fa que visquem amb una permanent preocupació per controlar el temps i per no despenjar-nos del desig insaciable d’adquirir nous productes de consum.
El món educatiu no viu aïllat de tot allò que sacseja la nostra societat; malament aniríem si visqués en una bombolla impermeable on no es reflexionés ni s’intentés donar resposta a les necessitats i reptes del present i del futur del seu alumnat a través de l’equitat i la cohesió social tot formant ciutadans i ciutadanes compromesos amb el seu entorn i el seu país.
Tots haureu sentit a dir que per educar una persona cal el treball de tota una comunitat. No educa només la família o l’escola sinó que les persones aprenem i ens formem mitjançant les experiències que diàriament vivim individualment i col·lectivament.
Els canvis que s’han anat produint en els darrers anys pel que fa a les estructures familiars i el fet que hi hagi hagut un augment de la presència de la dona en el món laboral ha generat l’abandó d’una sèrie de tasques educatives que durant moltes dècades han estat pròpies de l’àmbit de la família. Tot això ha fet que, en minvar l’activitat educativa i la transmissió de valors individuals i col·lectius, s’hagi traslladat a l’entorn escolar la sol·licitud de cobrir les mancances que l’entorn familiar presenta pel que fa a l’educació dels seus infants i adolescents.
L’escola ha estat sacsejada per tots aquests canvis i durant molt de temps semblava que no sabia cap a on anava. També han afavorit a aquesta situació de desconcert els constants canvis legislatius pel que fa a l’ordenació del sistema educatiu. Penso que en aquests moments l’escola té un nord clar; ha après a dir “no” a allò que no forma part del seu projecte educatiu i no dubta a comptar amb el treball cooperatiu amb les famílies i amb l’entorn per tal d’aconseguir l’excel·lència educativa del seu alumnat.
És molt important que la nostra societat recuperi la figura de la “persona–referent”. Els infants i joves han de tenir referents que els transmetin aquells valors socials i humans que creiem que val la pena mantenir, recuperar o introduir. Qui no recorda un familiar, un mestre o una mestra, un monitor o monitora, etc, que va marcar la seva infantesa o joventut tot sent un model a seguir? Els mestres hem de ser capaços de ser una guia per al nostre alumnat; no podem ni hem de ser els seus col·legues. Aquells pares que estableixen una relació d’iguals amb el seu fill o filla poden arribar a aconseguir que aquests es quedin “orfes”; ja que el referent que l’hauria d’ajudar a créixer com a persona pot quedar diluït i provocar desorientació, més que no pas acompanyament, en el procés educatiu de l’infant i del jove.
Els mestres que treballem a l’escola intentem sempre partir d’un lema que ens ajuda a millorar cada dia la nostra tasca educativa: Allò que volem per a nosaltres ho hem de voler també per al nostre alumnat”.

Agustí Martí

El ERE de Roca

Con fecha 14 de enero del 2010, el Ministerio de Trabajo aprobaba el Expediente de Regulación de Empleo (ERE) con la extinción de 285 contratos para la fabrica de Gavà/Viladecans, ampliándolo hasta 30 más, si estos no se recolocaban en algunas de las tareas que hasta ahora venían realizando otras empresas externas, tareas como limpieza, básculas, logística, etc. A esto hay que sumarle 78 trabajadores más que estarían con el contrato suspendido durante todo el 2010. A día de hoy ya se ha producido el despido, o la prejubilación anticipada de los 285 y aún quedan por recolocarse estos 30 que o se recolocan o también irán a la calle.

Nadie puede negar que los trabajadores de Roca, sus familias y también una parte de la sociedad de Gavà y Viladecans, han peleado, han luchado, y se han manifestado tanto en su entorno más inmediato (Gavà/Viladecans), así como en Barcelona y en Madrid, en contra de un ERE que la empresa plantea aprovechando la situación de crisis mundial, aunque como consecuencia de los beneficios obtenidos en ejercicios anteriores, no ha podido presentar pérdidas económicas, sino que la excusa ha sido tener exceso de stock.

Teniendo en cuenta que la resolución del Ministerio aprobando el ERE se produce en el primer trimestre del 2010 en el que los países de nuestro entorno ya han salido de la recesión y que España está a punto de hacerlo, hubiera sido más coherente desde el punto de vista social haber mantenido el ERE de suspensión temporal de contratos que ya tenían, o incluso alargarlo si era necesario, e ir desafectando trabajadores a lo largo del tiempo en base a las nuevas necesidades productivas en función de la demanda.

Pero es evidente que la empresa quería algo más que un ajuste de la plantilla de acuerdo con las necesidades de producción, lo que la empresa quería y lo ha conseguido, ha sido quitarse de encima a muchos trabajadores y trabajadoras con muchos años de antigüedad, con más derechos, con mayor salario, etc., además de algún ajuste de cuentas en algunas secciones con algunos trabajadores que en su día habían denunciado a la empresa por incumplimientos en materia de convenio o de legislación laboral, y todo ello con la connivencia del Ministerio de Trabajo del Gobierno de Zapatero.

Queda claro pues el doble lenguaje de este Gobierno que por un lado se llena la boca hablando de los derechos de los trabajadores y de mantener las mejoras sociales en esta crisis, y después no mostrar ninguna sensibilidad social hacia los trabajadores y trabajadoras que luchan en cada ERE que se han ido planteando por las grandes empresas, sobre todo multinacionales como es el caso, yo creo que la lucha de nuestros amigos y compañeros de Roca, se merecían un poco mas de sensibilidad y justicia social por parte de un gobierno que se dicen socialistas.

Dani Gutiérrez

La crisi, des de la solidaritat

El proper dijous la gent de Càritas presentem la memòria de la feina feta l’any passat, un any especialment dur per a molta gent que ha perdut la feina i que, quan li preguntes on viu, et respon que de moment a tal lloc, però que no sap si podrà conservar l’habitatge. Un any en què el nombre de persones que han vingut per primera vegada a Càritas s’ha incrementat considerablement. I un any en què s’ha vist clarament que la crisi afecta tant persones estrangeres com viladecanencs de tota la vida.
Ha estat un any també de solidaritats de persones (especialment de les comunitats cristianes, però també de molts altres veïns) que han contribuït a atendre les persones que ens arriben amb els seus diners o amb aliments, o amb hores del seu temps lliure. Hem pogut cobrir, no sense algunes dificultats, gairebé totes les demandes que ens han arribat i que pràcticament han triplicat les de l’any passat. No us podeu imaginar com costa dir “no”, per manca de pressupost suficient, a persones que es troben en situacions greus.
I hem pogut també eixamplar serveis, obrint una casa d’acollida per a dones amb criatures petites a Sant Climent.
Aquest any hem volgut presentar aquesta memòria, no només per donar comptes de la feina que fem, sinó intentant anar més enllà de nosaltres mateixos: per fer visible la realitat de molta gent, per compartir taula amb altres entitats (Creu Roja, AMIC i, naturalmente, els Serveis Socials municipals) que també treballen amb col·lectius molt afectats per la crisi. Tal vegada potser hauríem d’aprendre a treballar més en col·laboració mútua. Perquè el més important no som pas nosaltres ni la feina que fem, sinó allò que li passa a la gent i que sovint queda amagat sota una capa de consumisme i frivolitat.
Hem convidat també tots els regidors del consistori, en el criteri que la resposta a la pobresa –d’aquesta crisi i de totes les crisis de qualsevol tipus– passa per mesures de tipus polític i econòmic.
I hem convidat també una entitat que fa campanyes solidàries adreçades a gent que no viu a Viladecans, com a element significatiu que la gent que pateix no és solament la d’una ciutat metropolitana en un país mitjanament ric, sinó que hi ha gent que encara s’ho passa molt pitjor. Gent que sempre viu en crisi.
I potser avui moltes entitats sembla que ens fem una competència mútua a l’hora de generar solidaritats i complicitats. Es tracta d’unir i racionalitzar esforços, i de recordar-nos mútuament què és l’essencial a la vida i què no ho és. Dijous us esperem.

Mercè Solé

La llosa sepulcral de mossèn Jaume Llaguna

Tot i que el darrer mes de febrer vam donar per acabada la sèrie de tres articles sobre el cementiri, aquest mes i amb el vostre permís, encara no deixarem del tot el tema.
No us pensséssiu pas que patim de fílies estranyes, no, no és aquest el cas, senzillament és que no ens en sabem estar d’explicar-vos l’origen de la llosa sepulcral que es troba al pati del Centre Cultural Sant Joan, enganxada a la paret, a costat de la porta que dóna accés a l’església.
Aquesta llosa, que és la que veieu a la fotografia, va aparèixer aproximadament al davant de la porta d’entrada a la sala del Centre, mentre es feien les obres de remodelació de les instal·lacions a finals dels anys vuitanta. El testimoni és de Josep Quílez i ell mateix diu que quan la van trobar van decidir de colocar-la allà on és ara.
La inscripció gravada a la pedra diu:
HIC JACET Ds. JACOBUS
LLACUNA Pr. PRIMUS
CURATUS IN HAC ECCL.
SEPULTUS QUI DECEM
ANNOS ISTAM DIREXIT
PAROCHIAM OBIIT
DIA BUIT MAII
ANNI DOMINI DE
MDCCCVIII
Que traduït vol dir:
“Aquí jeu (està enterrat) el senyor Jaume Llacuna prevere. Primer curat sepultat en aquesta església, que durant deu anys va dirigir aquesta parròquia. Va morir el dia vuit de maig de l’any del Senyor 1808.”
El nostre expert en llatí ens ha alertat d’un lapsus memorable a la inscripció llatina. Si ens fixem en la setena línia, trobem que diu “dia buit”. Si fos llatí hauria de ser “die octo” o “die octavo”. És prou clar que algú va cometre un error, o bé el gravador o potser l’eclesiàstic que la va encarregar, la qüestió és que “dia buit” és clarament català (encara que mal escrit).
Per tal de saber-ne més, hem consultat la consueta de mossèn Andreu Samaranch. L’única referència que hi hem trobat, és a la llista de curats propis de Viladecans nomenats pel Capítol, en què Jaume Llaguna apareix com a rector de Viladecans des de 1798 (fixeu-vos que aquí el seu cognom està escrit amb g).
Hem continuat la consulta en el llibre d’òbits de 1807 a 1854 i a la pàgina 12 hi trobem la inscripció de la seva mort, que diu així:
“Als nou de Maig de mil vuit cents y vuit en la Parrã de St Joan de Viladecans Bist. De Barnã se doná sepultura eclesiastica al cadaver del Rt Jaume Llaguna Pbre y Curat per espay de deu añs de esta Parrã, que mori lo dia antes de edat quaranta dos añs, natural de la Vila de Rial Bist de Urgel fill llegitim y natural de Jph Llaguna y Theresa Costa Confas Rebé los Sts Sagraments de Penitª Euchaª y Extrema Uncio, y feu testament en poder del Curat de Gava; se li Cantaren quatre oficis ab asistencia de dotze Sacerdots, ab las funcions de enterro, Novena y Cap de any, se deposita son cadaver dins la Iglª al peu del presbiteri.”
“Ita est Fr Jph á Nativitate Carmta excla”
La signatura, escrita en llatí, vol dir: “Això és així. Fra Josep de la Nativitat Carmelita exclaustrat”.
Amb aquesta informació sabem que Jaume Llaguna i Costa va neixer a Rialp, va venir a Viladecans com a rector l’any 1798 i hi va morir a l’edat de quaranta-dos anys. Va ser el primer capellà enterrat a l’església i el seu lloc va ser al peu del presbiteri.
El que és realment sorprenent, és que la llosa no es perdés amb tot el moviment de terres que hi va haver després de l’enderroc de l’església a l’any 1936. És per això que encara ens fa més goig de poder conservar aquest element patrimonial de l’antiga església, que és la llosa sepulcral de mossèn Jaume Llaguna.

Jaume Lligadas Vendrell

Falta de consens?

L’Estatut. La crisi. L’acollida de la immigració. Només per esmentar tres qüestions importants per a la vida quotidiana de molta gent. Qüestions en què no és possible el consens entre les forces polítiques. Com tampoc no ho és una llei electoral a Catalunya i tantes altres coses.

Potser anys enrere, davant d’una situació així, hauríem pensat que hi ha profundes diferències ideològiques entre els partits, que signifiquen models diferents i fins i tot oposats de societat. De fet en un moment com el de la transició, en què la ideologia pesava molt més que no pas avui, el consens va ser possible. Però avui veiem una manera de fer política molt més esquifida: l’arrogància, l’electoralisme, la corruptela (sempre en el veí, mai a les pròpies files, sobretot!) ofeguen el bé comú. També en els partits de nova creació, molts dels quals ja han mostrat profundes discrepàncies internes que s’han expressat de formes força teatrals.

La desqualificació sistemàtica no ve acompanyada de propostes fonamentades que, si hi fossin, potser no serien gaire diferents de les dels adversaris polítics. I no costa gens recórrer a afirmacions demagògiques i de vegades molt poc respectuoses amb els ciutadans.
Sembla que els partits polítics oblidin que govern i oposició són dos rols complementaris i, tots dos, necessaris. I que governar no és fàcil i es cometen errors. Sembla que la cura d’humilitat que hauria d’acompanyar els governs brilla per la seva absència. I l’amabilitat i les formes han passat a la història. També es troba a faltar una bona pedagogia per explicar qüestions complexes, que s’aborden amb gran frivolitat.
Seria un error, però, atribuir aquesta manera de fer només als homes i dones que es dediquen professionalment a la política. I convé preguntar-nos si no són un mirall de l’individualisme que ens envolta i de la falta d’interès pel bon funcionament del conjunt de la nostra societat, sense exclusions. I és molt evident que el correctiu d’una situació que tots critiquem es troba en la nostra pròpia implicació. Mercè