dilluns, 5 d’abril del 2010

Viladecans, oberta... amb mal govern


No sóc gaire partidari de respondre a les rèpliques que algú, legítimament, pot fer d’algun escrit meu. Però no me’n puc estar del que va fer el senyor José Luis Nicolás Aroca, en el darrer Punt de Trobada al meu escrit titulat “Tenim un mal alcalde”, titulat “Viladecans, ciutat oberta”.
El senyor Nicolás no ha entès per a res el fet que el Pla Local d’Habitatge (PLH) nomes l’aprovés el govern. El comentari a aquest fet queda justificat pel senyor Nicolás com, i cito literalment Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.
Vostè, senyor regidor, no ha entès res del meu escrit, o bé no ho vol entendre. L’oposició no va donar suport al PLH perquè les condicions de càlcul de les necessitats d’habitatge són incorrectes, es basen en hipòtesis vàlides en ple boom immobiliari, però no per a una dècada de decreixement, o creixement molt petit, tot el contrari del que vostès proposen. Però bé, què li he de dir a vostè, que segur que en sap més que jo d’urbanisme.
Dir-li, a més, que jo crec que ningú no s’oposa a un PLH, però si al PLH que vostès van aprovar per autoritat, sense consens. Ningú no s’oposa ni critica el creixement de Viladecans, però sí com ho fan vostès.
I per cert, això que han fet molta feina des de l’època en què els carreres estaven sense asfaltar ja cansa. Només faltaria que encara tinguéssim carrers sense asfaltar! Ara, de serveis bàsics, què vol que li digui, tampoc no estem molt millor que als anys 70. I si no passi pel CAP1, i miri els barracons escolars, la saturació dels accessos a Viladecans, etc...
El seu darrer comentari malgrat el soroll d’uns pocs em porta reminiscències autoritàries, de raó absoluta, de l’època del dictador, en què “el soroll d’uns pocs” demanat democràcia eren callats amb això, el soroll d’uns pocs. Crec que porta massa temps en política, i no veu les coses de forma objectiva, i amb aquest comentari així m’ho sembla...
Jordi Mazon Bueso