Jo vaig néixer en castellà. De fet la llengua pròpia no existeix, per molt que s’hi entestin els legisladors. La llengua, com un brindis, com una abraçada, sempre és compartida perquè neix per la necessitat d’explicar el que penses, el que vols, el que sents amb els altres. La llengua que primer parles no la tries, ho fa la vida que et dóna el color dels ulls, la forma de les mans, el caminar i gairebé els gestos, qui et regala una herència que en cap cas has merescut. Naixem sense llenguatge, ens comuniquem amb el plor. En el fons potser parlem per deixar de plorar. A mi m’agrada dir llengua materna a la llengua primera perquè així de passada recordo a la meva mare.
La meva mare era d’un llogaret petit d’Astúries separat de la província de Lugo per un riu amb salmons a l’aigua però sense consonants al nom: el riu Eo, que bateja tant Vegadeo d’Astúries, com Ribadeo d’Astúries. Els pobres salmons eren les víctimes de Franco en temps de pau relativa, com era la pau de Franco. Es fotografiava a la vora de l’Eo amb peixos més alts que ell, tot i que la vox populi sospitava que els hi penjava de l’ham un home granota sota l’aigua.
El meu pare va descobrir que la meva mare parlava gallec quan va anar al poble de la meva mare. Fue pisar el pueblo, oírla y pensar, pero si me he casado con una gallega, explicava divertit. Jo mai li vaig sentir parlar gallec, potser perquè volia oblidar el llogaret i la seva infantesa d’òrfena, o perquè els asturians són molt d›Astúries. Diuen allò d’Asturies es España y lo demás tierra conquistada. No obstant això quan se`n va anar de viatge al desconegut amb l’Alzheimer i em preguntava ¿Está Usted casado?, jo li entonava el Asturies patria querida, ella seguia amb l’himne, Asturies de míos amores, ¡Ai¡ Quien tuviera n’Asturias a toes les ocasiones.
Vaig néixer al Raval de Barcelona, després ens en vam anar a la Torrassa de l’Hospitalet envoltats de cançons de Joselito i Antonio Molina. Encara que hi havia un botiguer a qui anomenaven el català, com el barco de la cançó El meu avi, a nosaltres ens parlava en castellà. Fins que no vaig arribar als sis anys a Viladecans no vaig arribar al català. El meu català era de missa de deu, de sermó del rector, i els meus primers versos en català els vaig recitar a l’escenari del Sentru el dia de la meva primera comunió. Potser seria perquè vaig intentar baixar pel piano en comptes de per l’escala, el meu català va quedar mut durant vint anys.
Vaig començar a llegir català abans que a parlar-lo. La culpa la va tenir “La pell de brau” d’Espriu, “de vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”, i després Terenci Moix i altres poetes catalans.
Era autodidacta i llegia pel plaer de llegir. No el parlava. Vaig començar a parlar més que res per molestar. Quan vaig fer la mili amb 27 anys érem un grup de catalans, i un grupet de madrilenys, molt bona gent sempre que no sentissin parlar en català. Ho feu perquè no us entenguem. I per fastiguejar em vaig llançar a parlar en català. Poc més d’un any després vaig arribar a l’ajuntament i malgrat el meu accent que no distingeix si la e és oberta, tancada o està de vacances, ni si les esses són sordes o sonores, sempre vaig pensar que els meus veïns es mereixien un regidor que parlés català.
Al PSUC el català era un problema en els mítings amb el públic castellano-oient i castellano-parlant. No entiendo lo que dice si habla catalán, i n’hi havia algun que se n’anava. Quan vam passar de ser un partit gegant, el partit, a ser partit petit, es va acabar el problema.
Aprendre a escriure en català va ser una de les experiències més esgotadores i boniques que he viscut. Vaig escriure una novel·la en castellà que va quedar finalista al premi Odissea, amb un jurat on hi havia Manuel Vázquez Montalbán, i vaig decidir traduir 250 pàgines del català al castellà. Amb un diccionari, una gramàtica i un llibre de conjugació de verbs. Cinc hores per pàgina trigava al principi. Però va ser com entrar en un nou continent ple de paraules que desconeixia. Quan conec una paraula nova, sento un plaer estrany i íntim en conèixer sons i significats que fins llavors no sabia. I vaig tenir la sort de conèixer-ne moltes.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada