Ja fa set anys que la Sara (que en té 25) va entrar com a monitora a Asdivi, l’Associació per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans. Enguany se n’acomiada: trobar una feina estable en el camp social era un desig que finalment s’ha acomplert, junt amb el de continuar formant-se com a educadora social. Dues coses motivadores i interessants, però que, com que el dia només té vint-i-quatre hores, li impedeixen de continuar col·laborant amb Asdivi.
La Sara, junt als seus actuals companys Raúl, Fàtima i Imma (i cal, dir-ho, junt a molts altres que els han precedit), és una persona que deixa una petjada profunda a l’entitat i molt valorada i estimada pels nois i noies amb discapacitat, autèntics protagonistes d’Asdivi.
Com és que vas començar a col·laborar amb Asdivi?
Va ser a través de l’Iván, el meu germà, que era monitor. Jo en aquell moment feia pràctiques de monitora de lleure a Ca N’Espinós, a Gavà. Desconeixia absolutament el món de la discapacitat. Entrar a Asdivi va ser obrir-me a una nova realitat que m’ha ajudat molt a créixer personalment i que m’ha anat fent descobrir valors pels quals val la pena lluitar. He après molt de tothom.
Quines tasques has fet a Asdivi?
Doncs una mica de tot. Asdivi treballa amb infants i amb adults amb discapacitats, a partir d’activitats de lleure. Des de la ludoteca, a l’espai jove, la dansa o a l’esplai. També amb el casal d’estiu. L’entitat també ofereix activitats per als familiars, com el ioga. Jo he estat sobretot a la ludoteca i a l’esplai. He col·laborat amb els casals d’estiu, que m’encanten.
Per què?
Doncs perquè el casal sol fer-se en els locals d’una escola pública, simultàniament a d’altres activitats per a nens i nenes del barri. Això facilita trobades en molts moments. És preciós veure com uns i altres es van coneixent, van perdent la por i es van convertint en mutus companys. Hi ha nens amb discapacitat que poden integrar-se habitualment a l’escola, però hi ha situacions que requereixen una dedicació que va més enllà del que s’hi sol oferir. Els casals els apropen a tots.
Tot això ho feies com a voluntària.
Unes feines les he fet com a voluntària, com l’esplai. En d’altres he estat contractada.
Com ha de ser aquesta relació entre personal contractat i personal voluntari?
Treballar des del voluntariat suposa una motivació i una força brutals, però té algunes limitacions. Una és que convé anar mantenint una formació constant per fer millor la tasca que tens encomanada. Una altra és que cal un compromís estable per part de la gent: t’hi pots comprometre poc o molt segons la teva disponibilitat i interès, però cal ser molt constant en allò que et compromets: si només pots un cop al mes, has de saber que aquell dia comptaran amb tu i que els faràs anar malament si no hi vas. Per això, i perquè hi ha feines que requereixen una certa habilitat tècnica, potser l’ideal seria fer el que ja han en alguns altres esplais: combinar la tasca d’un o dos professionals, que fan de pal de paller i que asseguren l’administració, la confidencialitat de les dades, el maneig de situacions més complexes, amb la tasca dels voluntaris. Els voluntaris aporten frescor, són una finestra oberta a la realitat dels joves, aprenen molt, permeten la connexió amb gent jove i són oxigen per a tots.
Deu ser una cosa a tenir en compte, ara, perquè crec que a l’esplai d’Asdivi aquest any heu plegat tots els voluntaris simultàniament, després d’uns quants anys de rodatge, perquè costa molt trobar recanvi.
És que de fet en un cau o en un esplai, la gent hi entra de petitet, va fent i quan ja té una edat i una formació, i s’estima el seu esplai, acaba comprometent-s’hi com a monitor voluntari. Això, és clar, no es dóna a Asdivi.
Quins reptes té Asdivi ara mateix?
L’objectiu d’Asdivi és cobrir les necessitats de lleure de la gent que hi va. De vegades, però, tots plegats (família i monitors) pequem d’una certa acomodació. Ens costa plantejar-nos nous reptes, pensar coses noves, arriscar-nos.
Reconec, com a sòcia d’Asdivi, que per als familiars, sovint és un descans saber que els nois i noies seran molt ben atesos i s’ho passaran bé. Els deixem a Asdivi fruint del descans que això ens suposa, però en canvi ens costa molt més comprometre’ns a participar en l’entitat. Totes les entitats, d’altra banda, constanten la tendència creixent dels seus socis a actuar com a clients o usuaris, en lloc de com a ciutadans actius.
En el cas d’Asdivi jo entenc perfectament els pares. De vegades nosaltres acabem esgotats després de dues hores. I penses, ostres, per als pares, l’atenció als seus fills és constant i necessiten espais de relaxació. No és estrany que aprofitin l’oportunitat que se’ls ofereix. És també una de les finalitats d’Asdivi. Nosaltres treballem tots perquè les persones amb discapacitats puguin desenvolupar la seva autonomia al màxim, perquè trobin altres espais on relacionar-se, perquè surtin de casa, perquè puguin sortir de la rutina de les dinàmiques escolars.
Una de les marques de la casa és el treball amb altres entitats. Vosaltres formeu part d’Esplac, oi?
Sí, Esplac és la Federació d’Esplais Catalans, una font de recursos, de formació i de treball col·lectiu ben interessant. A Viladecans, Asdivi sempre hem estat molt ben rebuts per moltes entitats, que ens obren les portes i on, nosaltres i els nois i noies, som benvinguts. Ens costa més, per raons operatives, el contacte amb altres caus i esplais de la ciutat. Senzillament és que no és fàcil fer una feina a llarg termini. La relació és molt bona, però.
Doncs res més, Sara. Que per molts anys continuïs amb aquesta energia i aquestes ganes de treballar perquè ningú se senti exclòs. Et desitgem tota la sort del món.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada