RETORN

 El gran cementiri antic penjat a la muntanya m’ofereix, des del seu cim, un horitzó clar de mar i cel. El port es desplega davant meu i tot són vaixells enormes plens de mercaderies amunt i avall. L’activitat és màxima, però, des d’aquí, no se sent cap soroll. He vingut per visitar el pare del meu company, que va morir un 8 de setembre. Aquell dia era festiu a la meva ciutat, i per això vaig viure els darrers moments del seu pare. També el meu em va deixar pel setembre, quatre dies abans i ja fa deu anys. Recordar-los així, vinculats a un dia de descans i jornades de festa major, crec que els agradaria. 

Però no només us volia explicar això… Divagar és fàcil amb aquesta panoràmica que atreu els ulls: arreu, el verd dels xiprers, el doble blau i les coloraines, a les naus mercants, dels contenidors que semblen capses de mistos d’aquest mirador estant. Puc deixar anar el que sento amb tota la facilitat. Fa una estona un detall m’ha aclaparat i m’ha fet estirar d’un fil que a vegades ja he seguit. Mentre canviàvem les flors del nínxol, he desviat un moment la mirada i m’he trobat amb una làpida despullada, sense vidre ni pany, sense nom. Només una inscripció enmig del marbre blanquíssim: Andrés 22 - IX - 1966. Qui hi ha darrere la llosa va deixar aquest món just un dia abans que jo naixés. 

Pura coincidència, sí. Jo també ho he pensat. Però… a vegades no se us acuden pensaments potser absurds? O que ho poden semblar i no ho són quan els creiem? Estic donant voltes a una idea, i el vent salabrós m’hi empeny, cap endins, cap a les meves cabòries. Com els vaixells del port, que van i venen sense parar i sempre amb un destí. En aquest cas, el destí —final— que representen tots els fossars em duu lluny d’aquí, a dins del meu cap. 

Un lloc on és possible imaginar que l’ànima del sense cognom que jau a l’altra banda d’aquella pedra es traslladà a un altre cos que maldava per sortir ja de la panxa de la seva mare. Potser per aquest motiu a voltes em sembla que dins de la meva ment predominen trets propis d’home i no tant de dona. No hi ha només un tipus de cervell, sinó dos. I jo a vegades em sento com un home típic, més cerebral, més fred, més propens a les estimulacions visuals, amb un desig sensual més evident, amb una altra percepció de l’espai. Tal vegada, com que falta molt per estudiar aquest òrgan capital del cos, sobretot el de les dones, sospito que no sabré mai la causa de la meva impressió. Encara i així, ho espero. 

Sí, sí, tot és al cervell. Però insisteixo… no podria ser que l’esperit del desconegut del cementiri de la muntanya visqui en mi des del principi?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com