L’anglès dels Beatles va trencar l’apropiació ideològica de la lengua española i el blindatge contra les influències estrangeres. Fins i tot el futbol volien que fos balompié, els penaltis, pena máxima, i els córners, saques de esquina. Però no van tenir gaire èxit. Als coles de Viladecans es jugava a football, es llençaven penalties, corners i i outs, encara que els nens amb bates a ratlles i pedaços al cul dels pantalons curts, no sabien que en realitat estaven parlant anglès. Malgrat els esforços amb les misses en català del senyor rector, el català era llengua pagana, perquè hablar en cristiano, era hablar en castellano. Al batxillerat s’estudiava francès però no la Marsellesa, que podria contagiar l’aroma d’himne d’exiliats i republicans, i els nostres escolars havien de restringir els seus gustos musicals al Au claire de la lune, mon ami Pierrot. Als Hermanos estudiava batxillerat un noi que vivia a l’Albarrosa, que era com viure a un estranger vedat de torres i tanques de xiprers retallats, i a més era andorrà. Ens explicava pel·lícules de les pel·lícules franceses on segons ell la Brigitte Bardot sortia nua amb pèls i senyals. Ens ho crèiem perquè estava revestit amb l’autoritat que li donava la seva doble nacionalitat, el seu posat formal i la doble avantatge de ser alt i portar pantalons llargs.
El català musicat havia començat a buscar aliances contra natura tan impossibles com la de Salomé i Raimon cantant ex aequo “Se’n va anar” en el Festival de la Canción Mediterránea, però el castellà dominava la ràdio del disco solicitado.. Fins i tot Nat King Cole només va ser radiat quan va cantar en un precari castellà Yo tengo unos ojos negros quien me los quiere comprar.
L’anglès va arribar amb la w del twist, una lletra estrafolària que no pintava res al diccionari i amb el She loves you yeah, yeah, yeah dels Beatles, que ens sonava a silopsiu ye ye ye. Yeyé va convertir-se en un sobrenom pels nois amb melenes i les noies amb minifaldilla fins a desaparèixer per sobredosi quan la Conchita Velasco va cantar impunement una chica yeyé. Perquè de l’altre costat de la frontera arribaven noies yeah-yeah, que no s’assemblaven gens a la Velasco. Anaven en cotxes d’un altre món, perquè aquí la minoritària circulació era un monocultiu de 600, Dauphine i 2 cavalls. A l’estiu passàvem pel costat de la carretera vorejada per enormes plataners i jugàvem a qui veia primer marques de cotxes i matrícules estrangeres. Portaven turistes que volien sol i platja.
La nostra platja ha estat sempre al mateix lloc, però semblava llunyana, rere la frontera inacabable dels camps, tallada pel filat invisible de l’autovia i tapiada pels càmpings. Els trajectes de la Mohn esquivaven la platja perquè lo seu eren Barcelona i les fàbriques. Autobusos sempre plens, amb gent dempeus agafant-se amb les mans en alt d’unes brides de cuiro que penjaven d’unes barres horitzontals. L’oci no havia arribat a la classe obrera, ja llunyans aquells 18 de Juliol dels cinquanta quan s’autoritzava que la gent anés a la platja pujada als bolquets dels camions.
El turisme, el cotxe i la televisió van ser els primers brots d’una precària societat de consum ajudada per un naixent narcisisme adolescent. El tabac americà, millor de contraban, va incorporar el fum ros a la dieta, quan encara no donava càncer sinó que estenia certificats de persona adulta. De contraban també venien els pantalons texans americans. Tenir uns Levis del port era entrar a la divisió d’honor de la modernitat. Però l’altre anglès que va sacsejar la tradició va venir del nord, com Sigrid, la nòvia del Capitán Trueno. L’anglès de les sueques.
Les estrangeres. (Continuarà)El català musicat havia començat a buscar aliances contra natura tan impossibles com la de Salomé i Raimon cantant ex aequo “Se’n va anar” en el Festival de la Canción Mediterránea, però el castellà dominava la ràdio del disco solicitado.. Fins i tot Nat King Cole només va ser radiat quan va cantar en un precari castellà Yo tengo unos ojos negros quien me los quiere comprar.
L’anglès va arribar amb la w del twist, una lletra estrafolària que no pintava res al diccionari i amb el She loves you yeah, yeah, yeah dels Beatles, que ens sonava a silopsiu ye ye ye. Yeyé va convertir-se en un sobrenom pels nois amb melenes i les noies amb minifaldilla fins a desaparèixer per sobredosi quan la Conchita Velasco va cantar impunement una chica yeyé. Perquè de l’altre costat de la frontera arribaven noies yeah-yeah, que no s’assemblaven gens a la Velasco. Anaven en cotxes d’un altre món, perquè aquí la minoritària circulació era un monocultiu de 600, Dauphine i 2 cavalls. A l’estiu passàvem pel costat de la carretera vorejada per enormes plataners i jugàvem a qui veia primer marques de cotxes i matrícules estrangeres. Portaven turistes que volien sol i platja.
La nostra platja ha estat sempre al mateix lloc, però semblava llunyana, rere la frontera inacabable dels camps, tallada pel filat invisible de l’autovia i tapiada pels càmpings. Els trajectes de la Mohn esquivaven la platja perquè lo seu eren Barcelona i les fàbriques. Autobusos sempre plens, amb gent dempeus agafant-se amb les mans en alt d’unes brides de cuiro que penjaven d’unes barres horitzontals. L’oci no havia arribat a la classe obrera, ja llunyans aquells 18 de Juliol dels cinquanta quan s’autoritzava que la gent anés a la platja pujada als bolquets dels camions.
El turisme, el cotxe i la televisió van ser els primers brots d’una precària societat de consum ajudada per un naixent narcisisme adolescent. El tabac americà, millor de contraban, va incorporar el fum ros a la dieta, quan encara no donava càncer sinó que estenia certificats de persona adulta. De contraban també venien els pantalons texans americans. Tenir uns Levis del port era entrar a la divisió d’honor de la modernitat. Però l’altre anglès que va sacsejar la tradició va venir del nord, com Sigrid, la nòvia del Capitán Trueno. L’anglès de les sueques.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada