És el que em sortiria de dir quan sento algú que titlla d’exagerades les protestes de les dones per abusos. Fa uns anys em van fer una enquesta telefònica sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants. I la llista és llarga.
La primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni ens passava per la imaginació fer res més.
El segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable. Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens de descampats que afavorien els homes de la gavardina. Aquí també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir distàncies. I prou.
També el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament, s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o, com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a treballar amb ell.
Potser els moments més greus han estat un intent de violació (un diumenge, a les 3 de la tarda) del qual em vaig lliurar a força de córrer i de tocar tots els timbres dels veïns quan vaig arribar a casa i un assetjament per carretera, en què un home despullat es masturbava davant meu, tornava al cotxe i apareixia més endavant: sis quilòmetres així i no se’m va acudir ni prendre nota de la matrícula! Segur que qualsevol jutge m’hagués acabat condemnant a mi, si més no per pàmfila.
Algunes coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable. Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de la mateixa manera.
Crec que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides. Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos i voxeros, Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada