L’hora violeta

Al fons veiem un rostre masculí en aclaparadora minoria. Banderes roges a l’aire lliure amb pals blancs però la foto està tenyida del violeta que tenyeix el cartell, els llavis i les ungles de la jove dona que el sosté. El seu cabell és roig com un himne de la Comuna de París. Té la mirada baixa, pensativa, com dient que qui importa no és ella sinó el missatge que porta entre mans disfressat de color de pinta ungles. No volen un món patriarcal, un món malalt, reivindicant per silenciosa oposició un món maternal per curar-lo. Són dones en marxa que volen ser iguals sense deixar de ser diverses.

La dona sembla haver trigat vint segles a descobrir el feminisme, mentre que l’home ha portat el masclisme ja de fàbrica com a equipament de sèrie. Pitàgores, sense anar més lluny, que va ser capaç de descobrir la igualtat entre la suma dels quadrats dels catets i les hipotenuses, es va mostrar totalment incapaç d’entendre la igualtat entre l’home i la dona en sentenciar que “existeix un principi bo que ha creat l’ordre, la llum i l’home, i un principi dolent que ha creat el caos, les tenebres i la dona”.

Sorprèn que la dona que ha donat a llum al gènere humà s’associï a les tenebres, però sis segles més tard la cosa no havia millorat. Pau de Tars, anomenat l’apòstol dels gentils, va escriure als corintis que “l’home és la imatge i el reflex de Déu, mentre que la dona és el reflex de l’home”. Allò venia de més lluny, del Gènesi. Adam va ser creat a partir de la pols de la terra i se li va donar vida amb l’alè de Déu; mentre que Eva va ser un complement nascut d’una costella d’Adam, una mala companyia que va acabar fent-lo fora del paradís. Va caldre esperar divuit segles perquè Gustave Courbet pintés un oli del sexe d’una dona amb les cuixes obertes per començar a posar els coses al seu lloc amb un títol incontestable: “L’origen del món”.

Simone de Beauvoir, el 1949, quan encara fumejaven les cendres de la guerra mundial, va publicar “El Segon sexe”, la profecia de la rebel·lió feminista, on ficava el dit a l’ull a la dona per haver permès al llarg de la història convertir-se en subordinada permanent de l’home. La dona no neix, la fan, l’han construït socialment i culturalment des d’una confabulació de profetes, reis i homes, elles han col·laborat, subscrit l’acord, participat en la conspiració, estúpidament felices de romandre com a esclaves. “Fins i tot si els homes no entenen la situació de la dona, avui estan obligats a pretendre que la comprenen”, va escriure als seus últims anys. Tot i així la incomprensió viu parapetada a l’última trinxera: la llar. La llar sense testimonis. Allà subsisteixen les brases de la violència encallida a cops, des dels segles dels segles.

Aquesta foto, aquesta pancarta violeta, és la prova que els temps estan canviant. És l’hora violeta, un bell títol de la Montserrat Roig, i un moment que voldria viure Simone de Beauvoir . 

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luís Atienza