Sant Isidre 2024

                                         

Reproduïm aquí el text introductori que es va llegir a la missa de Sant Isidre, el passat 19 de maig a l’església de Sant Joan, que coincidia amb el diumenge de la Pentecosta.

Com fa molts anys celebrem la festa de Sant Isidre, patró de la pagesia. Cada cop queden menys pagesos a la nostra vila, que havia estat durant molts anys el rebost de la ciutat de Barcelona. Els nous temps han portat canvis radicals en les fonts de producció, en la fisonomia urbana i en la manera de viure i conviure.

Aquest any el lema de la Fira ens proposa un viatge a casa, una mirada al més proper, a posar els horitzons més a prop per valorar el que sovint passem per alt per la seva simplicitat o per la seva normalitat. Ens convida a mirar l’entorn quotidià i a descobrir els seus valors. A recordar els nostres orígens i els nostres avantpassats. A ser sensibles i agraïts per la feina que van fer i el llegat que ens han deixat. Ells van ser capaços de convertir unes terres inhòspites en un veritable jardí.

La feina dels pagesos, dura i constant, ens parla de l’esforç diari per lluitar contra els elements adversos, a seguir sembrant sense perdre l’esperança en el fruits del futur, a posar-hi amor en tot allò que es fa, en la necessitat del treball en equip i en el valor de la família. Ells feien cada dia el seu viatge quotidià cap als Llenassos, les Filipines, les Maletes, Cal Seguí, Can Frescal, etc., amb el cistell, la carmanyola, el tapaboques, la bota, per passar una dura jornada de feina que mesurava la claror del sol i tornar a casa i potser després anar a cantar al “Coro” o fer teatre al Centre Parroquial i elles a ajudar a collir, amanadar, preparar el gènere per anar a vendre, tenir cura dels fills i dels avis, preparar les tasques domèstiques, tenir el rebost a punt per a tothom, tenir cura de l’aviram i encara poder fer puntes de coixí o teixir mitjons i jerseis. Les hores es multiplicaven en aquestes cases de pagès, on tothom tenia la seva feina i el seu paper.

Estem en un moment difícil de canvis, tot sembla trontollar, els vells models econòmics no serveixen i els drets humans tan durament guanyats no estan garantits per a la major part de la humanitat. Molts pobles han d’abandonar la seva terra a causa de guerres absurdes i tiràniques. És en aquests moments que ens cal imaginació i esperança per trobar noves maneres de viure i de conviure. Hem d’establir noves relacions amb la natura i l’entorn, trobar noves fonts d’energia i saber-ne fer un ús més responsable i solidari. Hem de continuar treballant pels valors que ens defineixen com a persones més enllà de races i classes. Hem de saber posar tot el nostre potencial al servei del bé comú per treballar per la justícia i la pau.

Tots els grans canvis han començat per petites accions, els camins més llargs comencen sempre amb petits passos.

Les lectures d’avui, en la festa de la Pentecosta, ens omplen d’esperança quan ens parlen de l’acció universalista de l’Esperit que ens aplega a tots sota el seu amor de Pare.

Amb els nostres cors oberts a la nova esperança per un temps que hem de construir de mica en mica, ens obrim a la llum de Crist perquè Ell sigui la nostra guia.

Antònia Sánchez Calbet

Santa Maria Magdalena: Parròquia & Comunitat

Dedicació de la parròquia de Santa Maria Magdalena,
el 8 d’octubre de 1972

El 8 d’octubre de 1972, fa cinquanta anys, es va inaugurar la parròquia de Santa Maria Magdalena en el Barri de Sant Jordi per esdevenir el centre de culte per a aquests nous habitatges i per al Barri de Sales. Era un moment de fort creixement de la població i d’expansió urbanística. Per tot arreu creixien els blocs de pisos, els tallers, les fàbriques, i moltes famílies joves arribaven a Viladecans per començar el seu projecte de vida. Era un poble que s’anava fent, a mig camí entre el seu passat agrícola i el nou futur industrial. 

També corrien aires nous en l’Església i en la societat. Els moviments sindicals i polítics clandestins feien sentir la seva veu, malgrat la dura repressió franquista, i la veu del Concili Vaticà II havia fet niu en les noves fornades de capellans catalans. Eren moments de canvi i de ganes de tirar endavant projectes i iniciatives per millorar la vida dels nous barris obrers que creixien sense serveis ni infraestructures adients. Les parròquies feien la funció de centres de culte i centres cívics i socials.

El nou mossèn que va venir a fer-se càrrec de la nova parròquia va ser Mn. Jaume Boguñà, i ben aviat va saber atreure un bon grup de joves, que es van sentir compresos i lliures en un espai on tot estava per fer. Es va fundar l’Agrupament Escolta Garbí, grups de pregària i de trobada vinculats al moviment Taizé, noves maneres de viure la fe i expressar-la. Les parelles joves del barri, de procedències diverses, es van començar a acostar a la nova parròquia on se sentien acollits. 

                                     

Celebració del 50è. aniversari,
el passat 9 d’octubre de 2022

La vida parroquial té les seves dinàmiques i el pas dels anys fa que la feligresia vagi canviant així com els preveres responsables de la vida pastoral. Quan Mn. Jaume va deixar la parròquia, i després d’ell Mn. Xavier Armengol, va començar un degoteig de mossens, que hi estaven poc temps i no consolidaven les diferents activitats que s’hi estaven fent. Tot plegat dispersava la feligresia que malgrat tot seguia fidel a la parròquia que consideraven seva. Va ser un grup esforçat de la comunitat que va mantenir obert el temple i en va tenir cura fins als darrers anys, en què se n’han fet càrrec, primer, Mn. Manuel Simó, i després, Mn. Fredi Esteve, titular de la parròquia de Sant Joan, assistit per altres capellans que fan un servei pastoral a tota la població. 

La vida d’una parròquia és la vida de la comunitat que la forma, la suma dels esforços de moltes persones que hi han deixat les seves petjades. Per això en la missa commemorativa del passat dia 8 d’octubre es va fer un acte previ a la celebració perquè diversos testimonis expressessin les seves vivències passades i presents en el si de la comunitat. Va ser molt emotiu i alhora enriquidor el poder copsar que una comunitat és una realitat dinàmica i canviant, que pot ser font de creixement personal en determinades etapes de la història personal. També es va tenir un record per a tantes persones que al llarg d’aquests cinquanta anys han treballat per a la comunitat amb el seu servei i compromís 

Val la pena recuperar l’etimologia grega de “paroikía” que vol dir “viure junt amb”, més que no pas el sentit hebreu de “sinagoga” o “assemblea“, i molt menys entendre-la exclusivament com a lloc de culte. Al llarg dels segles s’han construït un edifici administratiu i jeràrquic tan poderós que ha anat afegint significats i matisos diferents a l’etimologia original. Avui, despullades del poder i de la pompa d’altres èpoques, les nostres parròquies retroben la seva etimologia més ancestral i pura i esdevenen veritables comunitats.

Frederic Esteve, Josep M. Gómez, actuals rector i diaca de
Santa Magdalena,el bisbe Agustí Cortés, i Joan Calvet i
Ricard Bardés (el segon i el tercer des de l’esquerra, respectivament),
pastors de l’Església evangèlica de Viladecans, que el 2020 van
celebrar també el 50è. aniversari de la seva comunitat.

La parròquia de Santa Maria Magdalena és avui una comunitat que viu i expressa la fe amb el llenguatge del seu temps. Lluny han quedat els privilegis i la uniformitat d’una religió única i oficial, el tenebrisme i les pors d’una moralitat curta de mires, els actes de pietat multitudinaris. En el nostre món plural i divers les comunitats cristianes tenen les portes i finestres ben obertes, i sense pors ni complexos, continuen expressant la seva fe amb diàleg permanent amb el seu entorn. 

Antònia Sánchez Calbet