Cadascú de nosaltres té un paper importantíssim en la potenciació de la llengua catalana, a Viladecans i a on sigui. És el que podríem anomenar la política lingüística personal. Per si poden ajudar-hi, aquí us presento set punts sobre el que faig jo o sobre el que penso que caldria fer.
Primer. Jo, a les persones que no conec, començo parlant-los en català. Si em responen en castellà, però veig possible mantenir una conversa bilingüe, continuem parlant en bilingüe; si ho veig complicat, em passo jo al castellà. I al revés, si algú s’adreça a mi en castellà, jo li contesto en català; si ell continua en castellà, puc optar per la conversa bilingüe o passar-me al castellà.
Segon. Això, però, canvia si es tracta d’una botiga o un bar o qualsevol servei públic: en aquests casos, mantinc el català, i si convé dic coses en català i les tradueixo al castellà. Així, de passada, facilito al qui m’atén que li vagi sonant més el català. I amb més convicció si es tracta d’un òrgan de l’administració.
Tercer. Hi ha, però, situacions en què resulta difícil aplicar els principis anteriors. Per exemple, quan soc al metge i la meva prioritat és que m’atengui, i vaig que ell té dificultats amb el català, siguin lingüístiques o fins i tot ideològiques. Llavors, faig passar per davant la meva prioritat. Igualment, davant de determinats funcionaris. O si vaig amb pressa.
Quart. No és una bona pràctica que si un grup està parlant en català i s’hi incorpora una persona nova de parla castellana tothom canviï automàticament de llengua i es passi al castellà. No. Si la persona nova entén el català, no hi ha cap motiu per no continuar fent la conversa en català i que ell, si hi intervé, ho pugui fer en la llengua que més bé li vagi. Si no l’entén o hi té dificultats, farem bé de continuar parlant en català i traduint-li allò que calgui.
Cinquè. Ja sé que alguns pensen que en aquest tema s’ha de ser més inflexible, i parlar en català al màxim, o sempre, encara que resulti incòmode. Jo, en canvi, no crec que incomodar sigui una bona política, per molt que un pensi que tenim dret a parlar en la nostra llengua. Sí, hi tenim dret, esclar. Però l’actitud de “treure la llengua”, que deia aquell eslògan, no crec que ajudi gens a fomentar l’ús del català. Més aviat el converteix en una cosa que sona molt a imposició. I la força que té el castellà, que és molta, no es combat intentant forçar la gent amb imposicions antipàtiques o amb menyspreus més o menys subtils.
Sisè. Si vaig a un restaurant i no em donen la carta en català, jo la demano, encara que, òbviament, en castellà també l’entendria. Però es tracta de fer notar la importància de normalitzar la llengua al màxim. Si em diuen que no la tenen, el que no faré serà anar-me’n. No arregla res. Només me n’aniria si es burlessin de la meva llengua.
Setè. Si tinc una botiga o un altre establiment públic i hi he de penjar un rètol d’informació interna (per exemple, en una carnisseria: “Demà hi haurà conill”), el posaré sempre en català, i no em deixaré endur per la teoria que “en castellà ho entén tothom”. Sí, ho entén tothom, però amb aquest criteri fem desaparèixer el català de l’escena pública. Si de cas, ho posaré en les dues llengües, català i castellà.
Podríem afegir més punts, certament. L’important és assumir aquesta manera de fer, aquesta militància si m’ho deixeu dir així. És imprescindible per potenciar la llengua i impedir que es vagi fonent. I gosaria dir que tinc la sensació que aquesta idea, aquesta necessitat, ja està penetrant en força sectors de la població. Tant de bo fos així.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada