El primer Centre Catòlic de Viladecans es va fundar l’any 1912 amb el nom de Centro Patronato Obrero. El seu local estava situat a Cal Secretari, al carrer de Jaume Abril just a continuació de l’edifici de la Torre Modolell. L’entitat va ser dissolta l’any 1917 i substituïda pel Centre Catòlic i Social, que primer s’establirà a l’actual edifici del Col·legi de la Sagrada Família fins l’any 1930 que passarà a ocupar els locals de les antigues escoles del darrere de l’església. El juliol de 1936, amb l’esclat de la guerra civil, tant l’església com els locals del Centre Catòlic van quedar destruïts i les activitats suspeses fins la finalització del conflicte armat l’any 1939.
En el període franquista i amb el nom oficial de Centro Parroquial, es reprendran les activitats del Centre Catòlic en els locals de l’antic Auxilio Social a sota de la terrassa del jardí de Magdalena Modolell. Aquesta nova seu, serà de caràcter provisional fins el novembre de 1950 que és quan s’inaugura la seu definitiva del Centre Parroquial al carrer del Pare Artigas. Després d’una dècada molt fructífera pel que fa a l’activitat teatral, va arribar un període de decadència que va culminar l’any 1966 amb la darrera representació teatral a l’escenari del Centre i l’acabament, també, de les projeccions de cinema de les tardes de diumenge. A partir d’aquí tot es va anar apagant fins que el Centre Parroquial va quedar tancat.
La recuperació del Centre es va inciar l’any 1972 amb el Grup Escola Teatre l’Escarbat. Tot havia començat amb una trobada cap a finals de l’any 1971 a casa de l’Antònio Español, al carrer de Joan Balletbò, amb la Maria Armengol i el Josep Lligadas Vendrell. L’anunciada renúncia de Mn. Ramon Saborit (1) a la rectoria de la Parròquia de Sant Joan, havia animat a aquells tres joves a plantejar-se la recuperació de les representacions teatrals al Centre Parroquial (2). En aquella reunió, l’Antònio, ja va expressar la idea que li rondava de feia temps: fer Pigmalió de Joan Oliver amb la Maria Mercè Lligadas de protagonista. Després d’aquesta primera trobada en va venir una segona a Cal Pintor, al carrer d’Àngel Guimerà, amb l’assistència de Maria Piqué, Francina Piqué, Joan Piñol, Joan Bonich, Maria Armengol, Maria Mercè Lligadas, Antònio Español i Rossendo Vilà. En aquesta segona reunió es van començar a fixar les bases del que aquells joves volien crear en el Centre Parroquial. Passats més de cinquanta anys, la Maria Piqué encara ho té ben present: “Volíem que fos un moviment cultural ampli amb escola de teatre i cine-fòrum com a eixos principals”. D’altra banda, el Grup de Cine Fòrum comptava amb noms com Jaume Cabistany, Baldiri Barat, José Luis Atienza, Andreu Comellas, Pere Ramells, Jaume Alavedra, Jaume Montfort i Toni Caimary. La major part d’aquests joves havien passat per l’Agrupament Escolta i venien, doncs, empeltats dels valors de l’Escoltisme: esforç, compromís, treball en equip, responsabilitat i, si em permeteu la hipèrbole, també amb moltes ganes de canviar el món i deixar-lo millor de com l’havien trobat. Al mateix temps, aquests joves, que rondaven entre els dinou i vint-i-cinc anys d’edat, una majoria eren fills o familiars dels joves dels anys quaranta i cinquanta que havien inaugurat el Centre Parroquial. I bona part d’ells eren els mateixos nens i adolescents que ja feien teatre als anys seixanta.
Un cop es va haver acordat amb Mn. Salvador Jordi, el nou rector de la parròquia, la recuperació de les activitats al Centre, tant el Grup Escola Teatre L’Escarbat com el Grup de Cine Fòrum van posar fil a l’agulla per iniciar, tan aviat com fos possible, les activitats culturals a la sala parroquial del carrer del Pare Artigas.
Abans, però, calia netejar-ho tot, arreglar desperfectes i deixar a punt totes les instal·lacions que es trobaven molt deteriorades després de cinc anys d’inactivitat i tancament. D’altra banda, el canvi de voltatge elèctric, de 125 v. a 220 v., que s’havia produït durant els anys anteriors a tot Viladecans, havia deixat inservibles tant els aparells elèctrics com tota la il·luminació del teatre; al mateix temps, part del cablejat elèctric també s’havia malmès, sobretot el de l’escenari.
La renovació del cablejat elèctric i la il·luminació va començar a fer-la el Jordi Sangrà. La meva germana Maria Mercè, sabent que el Jordi no podia fer la feina tot sol i que a mi, aleshores un adolescent de catorze anys, m’agradava tot allò que tingués a veure amb cables, interruptors i llums, em va suggerir la possibilitat d’afegir-me a les feines de recuperació del Centre com a ajudant elèctric i d’il·luminació. Dit i fet, els mateixos dies d’assaig de l’Escarbat, tres cops per setmana, el Jordi i jo treballàvem canviant cables, renovant instal·lacions i col·locant bombetes noves als “hersos” i “candilejas” de l’escenari.
Amb la posada a punt de la sala l’Escarbat començava les seves activitats l’abril de 1972, alternant les classes de teatre, seguint el mètode Stanislavski, amb l’assaig de la comèdia Pigmalió de Joan Oliver.
Per la seva banda, el Grup de Cine Fòrum, manifestava els seus objectius en un article al butlletí municipal Voz signat per Luis Aldonza, pseudònim de José Luis Atienza.
(...) a todos-as aquellos-as que tienen ganas de hablar de algo, de opinar sobre algo, que tienen hambre de todo, les ofrecemos una pequeña aportación: El Cine Forum. Se intenta conseguir que de vez en cuando nos reunamos, cuantos más mejor, todos los que tengamos algo en común para ver una película y luego comentarla. (...) El cine intenta, cuando es de calidad, convertir las ideas en imágenes. Estas ideas pueden ampliar nuestro mundo lleno de limitaciones. Es una creación de hombres que pueden comunicarnos y concretar cosas que intuímos pero en las que nunca hemos pensado detenidamente(3).
Les projeccions de cinema van començar el dia 11 de maig de 1972 amb la pel·lícula muda El gabinet del Dr. Caligari de l’any 1920 dirigida per Robert Wiene. La projecció es va fer amb una màquina de 16mm instal·lada al passadís. La següent projecció es va fer el 21 de maig amb el III Festival de Tom i Jerry, també de 16mm. Baldiri Barat, que aleshores comptava amb 19 anys d’edat, recorda les gestions que es van haver de fer amb els propietaris del cinema Avenida per qüestions de drets de projecció i els viatges a Barcelona amb la moto Vespa a buscar les pel·lícules llogades.
El 27 de juny, amb un cost de 7.600 pessetes, es va fer arreglar una de les dues màquines de projectar de 35mm (4). Es va optar per reparar la més moderna. L’altra, més antiga, que venia de l’antic Centre dels anys quaranta, es va deixar per més endavant. Al novembre es va renovar l’equip de so comprant un amplificador i dos altaveus nous.
Amb la màquina de 35mm a punt es va projectar, el dia 19 d’agost (5), la pel·lícula Submarino Amarillo dels Beatles dirigida per George Dunning. Tant Baldiri Barat com José Luis Atienza, recorden l’original desplegament propagandístic que es va fer d’aquesta projecció que va aconseguir omplir la sala del Centre. Més endavant van venir pel·lícules com Nazarín de Luis Buñuel, El Cameraman de Buster Keaton o Estos son los Condenados de Joseph Losey. En aquells primers vuit mesos de funcionament, el Grup de Cine Fòrum va celebrar un total de tretze sessions de cinema.
L’Escarbat estrenava la seva primera obra, Pigmalió, els dies 16 i 17 de setembre de 1972, dirigida per l’Antònio Español i protagonitzada per Maria Mercè Lligadas. Val a dir que els decorats havien estat confeccionats per la mateixa gent del grup i la posada en escena va ser més aviat trencadora. L’arrencada de les representacions teatrals al Centre Parroquial després de cinc anys d’inactivitat va acabar sent tot un èxit.
Després de Pigmalió es va començar a assajar una peça teatral de contingut religiós-social, que es va representar al presbiteri de l’església abans de la Missa del Gall del 24 de desembre de 1972. Aquesta obra titulada Nadal va ser creada pel grup Nabí, un grup de seminaristes entre els quals es trobava Josep Lligadas.
Mentre s’assajava Nadal, es preparava també Un enemigo del pueblo protagonitzada per Carles Castelló i dirigida per Josep Lligadas. Aquesta obra d’Enrik Ibsen es va estrenar el 30 de desembre de 1972 i l’1 de gener de 1973.
La primera setmana d’abril de 1973 es va inaugurar una exposició sobre l’abocador del Garraf organitzada per l’Escarbat, el Cine Fòrum i la col·laboració dels Pioners de l’A.E. Sant Joan. En el marc de l’exposició es van celebrar dues conferències, una d’elles impartida per l’historiador Jaume Codina.
Com a accions culturals complementàries s’organitzaven sessions de Disc Fòrum, concurs de pessebres, concerts amb La Lira, la coral infantil La Trepa i la Rondalla Sellarès, es convidava a companyies teatrals d’altres pobles i s’organitzaven activitats de caràcter més lúdic com una gimcana amb automòbil.
Al juny del mateix any, concretament els dies 9 i 10, s’estrenava La terra es belluga dirigida per Pere Soy i protagonitzada per Joan Bonich. Després d’aquesta biografia escènica de Galileu Galilei, escrita per Jordi Bordas, es van començar els assajos d’un projecte més ambiciós: el musical El retaule del Flautista de Jordi Teixidor, sota la direcció de l’Antònio Español amb l’Andreu Lligadas de protagonista i músics en directe.
El Retaule del Flautista, però, no es va arribar a representar mai. A pocs dies de la seva estrena, a mitjans de 1974, es va convocar una reunió amb Mn. Salvador Jordi per intentar resoldre les importants desavinences que hi havia entre els Joves del Centre i el rector de la Parròquia. Aquella reunió, lluny de resoldre res, va acabar de males maneres provocant el punt i final del Grup de Teatre l’Escarbat i el Grup de Cine Fòrum.
Les desavinences amb Mn. Salvador Jordi ja venien de feia temps. El cert, malauradament, és que la presència al Centre d’aquells joves de cabells llargs, faldilla curta i costums moderns, havia generat, ja de bon començament, una creixent desconfiança per part dels sectors més conservadors de la parròquia. De fet, la representació Nadal al presbiteri de l’església ja no havia agradat gens a aquells sectors conservadors, i a Mn. Salvador Jordi tampoc. D’altra banda, l’obra La terra es belluga, que criticava el tribunal eclesiàstic del Sant Ofici, els va semblar gairebé un sacrilegi. Tot es va complicar amb l’escampada de falsos rumors sobre el comportament d’aquells joves. Es deia, ras i curt, que es drogaven i muntaven orgies sexuals. Alguns, entre els quals m’hi he d’incloure, vam patir aquestes acusacions directament de paraula. Ja sabem quin és el comportament de les notícies falses quan han estat molt escampades: són impossibles de desmentir i acaben convertint-se en veritats.
En anys posteriors, aquest grup de persones d’ideologia radicalment conservadora, van seguir queixant-se i protestant de forma continuada pel contingut de les obres que es representaven al Centre. Concretament, la posada en escena l’any 1987 per part de l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer de l’obra de Santiago Moncada Violines y trompetas, va encendre els ànims d’aquella gent argumentant que l’obra era contrària a la moral cristiana i a l’ideari del Centre. Les protestes pel contingut de les obres es van acabar convertint en habituals a totes les assemblees anuals de socis del Centre, demanant control exhaustiu dels continguts i fins hi tot amb amenaces de fer tancar el Centre (6).
De fet el pensament dels sectors conservadors i franquistes de l’època, sobre la majoria del jovent que buscava alternatives culturals, i al mateix temps aspirava a canvis socials i polítics, queda reflectit en la crònica que el butlletí municipal Voz va publicar l’estiu de 1972 sobre l’estrena de Morena Clara interpretada pel grup fundador de l’Agrupació Cultural Mn. Cinto Verdaguer a la sala de teatre del col·legi Modolell (7). La redacció de Voz explicava que l’obra va complaure a la majoria d’assistents “en gran parte gente hecha” i que troba a faltar vetllades com aquella, senzilles i comprensibles. A continuació afegeix:
Son muchos quienes dicen que “esto ya está pasado”. Pero son muchos también los que van a presenciar obras modernas y no tienen ni idea de lo que han visto; en ocasiones porque en realidad no han visto nada, excepto una cama muy trotada -está de moda-cuatro inconformes radicales y aliñado con drogas y unos gramos de suspense(8).
A primers de l’any 1974, Mn. Salvador Jordi va convidar al grup embrió de l’Agrupació Cultural Mn. Cinto Verdaguer, val a dir que sense consensuar-ho amb els joves de l’Escarbat, a utilitzar les instal·lacions del Centre Parroquial per assajar i representar les seves obres teatrals. El grup va acceptar la proposta arribant a compartir l’espai amb el Grup Escola Teatre l’Escarbat unes quantes setmanes de la primavera d’aquell any. Tot fa pensar, que la decisió de fer fora als joves de l’Escarbat i del Cine fòrum ja estava presa de feia temps.
Al final, el que n’ha quedat de tot plegat, és que com a viladecanencs podem sentir-nos prou orgullosos d’aquella colla de joves que van ser expulsats del Centre l’any 1974 tot i ser fills, la majoria, dels joves dels anys quaranta i cinquanta que havien inaugurat el Centre Parroquial. Doncs, molts d’aquells joves de cabells llargs, faldilla curta i costums moderns, avui persones venerables de més de setanta anys, han deixat en el seu trajecte vital una important petjada a Viladecans tant en l’àmbit de la política local, com del teatre, les lletres i la cultura en general.
(1) Per problemes de cor, Mn. Ramon Saborit es va veure en la necessitat de demanar la substitució al capdavant de la Parròquia de Sant Joan. El diumenge 13 de febrer de 1972, es va celebrar la seva missa de comiat i la presentació del seu substitut Mn. Salvador Jordi en qualitat de regent.
(2) El caràcter i manera de fer de Mn. Ramon feia difícil pensar en una resposta positiva al plantejament de recuperació del Centre.
(3) Butlletí Municipal Voz, Ajuntament de Viladecans, número 12 maig-juny de 1972, pàg.15
(4) És la que es troba exposada actualment a l’entrada del Centre.
(5) En aquells temps, sortir de vacances a l’agost era cosa de pocs.
(6) Llibres d’actes del Centre Cultural Sant Joan de 1982 a 1987 i de 1987 a 2005.
(7) Actual Col·legi Sant Gabriel.
(8) Butlletí Municipal Voz, Ajuntament de Viladecans, número 13 juliol-agost de 1972, pàg.13.
Jaume Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada