Quan la història calla, quan s’amaga, quan deixa fora les dones, el que s’esborra no és el passat, sinó una part essencial de la lluita per la llibertat”. Aquest oblit no és neutre ni accidental, el silenci és còmplice. Aquets silenci, és el resultat d’un sistema que, durant dècades, va voler que les dones fóssim invisibles: en la política, en la cultura, en la dissidència i fins i tot en la memòria de la repressió.
Mentre els llibres d’història parlaven de grans noms i grans gestes, moltes dones sostenien rebel·lies silencioses, lluites quotidianes i formes de resistència que han quedat fora del relat oficial.
Més de quaranta anys desprès, som aquí per trencar el silenci. Per tornar-les al lloc que mereixen. Per obrir una esquerda en aquella historia i per a reconèixer que, sense elles, sense les que van ser castigades, empresonades o sotmeses a la doble repressió del règim i del patriarcat la nostra democràcia no seria possible.
La presó de dones de la Trinitat, activa entre 1963 i 1983, és un dels espais que ha quedat massa temps en penombra. Un lloc on la repressió franquista no només va continuar, sinó que es va reinventar, disfressada d’ordre, moral i disciplina.
Però, com sempre, fins i tot en els espais més foscos, hi ha vida, hi ha resistència, hi ha dignitat. A la Trinitat, aquelles dones van construir comunitats, van crear xarxes de suport, van compartir el poc que tenien i van conservar, com un fil delicat però resistent, la idea de llibertat. Les seves històries no són només de dolor: també són de coratge i solidaritat.
Recuperar aquesta memòria no és un acte nostàlgic, és un acte de justícia. És una manera de dir-los: us veiem, us reconeixem, i el vostre pas per la historia, importa. I també és una eina per mirar el present: perquè les desigualtats i les violències, quan no s’expliquen, tornen disfressades amb altres formes.
El llibre Trinitat, la presó de dones ignorada (1963–1983), recupera la història gairebé oculta de la presó de dones de la Trinitat Vella. Fruit d’una recerca rigorosa i amb mirada feminista, els autors Carlota Falgueras i Marsal i César Lorenzo Rubio reconstrueixen les vivències de centenars de dones empresonades en plena etapa tardofranquista i primers anys de la democràcia.
El llibre explica com moltes d’aquestes dones van ser criminalitzades no tant pels seus actes, sinó per desafiar el model de feminitat imposat pel règim: dones pobres, soles, dissidents o considerades «immorals». Narra el seu dia a dia, les formes de violència, la disciplina que patien i, sobretot, la seva capacitat de resistència i solidaritat. També denuncia la gran invisibilització posterior d’aquest espai penitenciari, clau per entendre la repressió de gènere a Catalunya. És una obra que humanitza, repara i retorna dignitat a unes dones que la història va voler esborrar.
Per això avui és tan important escoltar les veus de la recerca i de la memòria. Perquè quan recuperem aquesta història no només honorem les que van ser tancades, sinó que també ens ajudem a construir un futur més conscient, més just i més lliure.
Encarni García
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada