Fa quatre dies que va acabar la Lliga de futbol, i ja tenim aquí el Mundial de Brasil. Tant entre els lectors com entre els redactors d’aquesta revista, n’hi ha un bon nombre que segueix amb atenció, i fins i tot amb entusiasme, aquests esdeveniments, mentre que n’hi ha d’altres que no els fa ni fred ni calor, i altres que fins i tot els empipa.
Però aquestes diverses maneres de veure i viure el futbol no impedeix que puguem fer aquí una reflexió sobre el que aquest espectacle significa. Molts recordem, sens dubte, de com en l’època de la dictadura es deia que el futbol era una arma per tenir la gent entretinguda i per evitar que pensés en la situació en què vivia el país i es mobilitzés per canviar-la. I es deia que, quan arribés la democràcia, això no passaria.
I no ha estat així, sinó tot al contrari. Difícilment ens hauríem arribat mai a imaginar la presència avassalladora del futbol en els mitjans de comunicació, ocupant un temps i una atenció tan desmesurats. I difícilment ens hauríem arribat mai a imaginar la quantitat tan exagerada de diners que arriba a moure i la quantitat de negocis que es forgen entorn d’ell. Cosa que comporta, per una banda, que tantíssima gent no tingui res més que futbol al cap i, alhora, que el futbol, de fet, passi a ser un insult per a la gent que amb prou feines aconsegueix sobreviure en l’actual situació econòmica. Sobretot tenint en compte els astronòmics deutes a la hisenda pública que molts clubs tenen, i que segurament acabaran no pagant. I per no parlar dels fraus descarats com per exemple el de la votació del Mundial de Qatar que s’està destapant aquests dies. Com és, que permetem tot això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada