El sainet del màster de la presidenta de la comunitat de Madrid hagués estat divertit si no fos perquè posa en evidència, no només la corrupció del PP, sinó la fragilitat del món universitari i, més en general, la insensatesa d’una societat que valora molt desproporcionadament els títols universitaris. I tot plegat en un context en què la gent que viu en situació de precarietat laboral i econòmica cada cop troba més obstacles per accedir a la Universitat i a la màxima titulació.
Reconec que tot i comptar amb una llicenciatura i una diplomatura mai no he sentit gaire veneració per la Universitat. Per molts motius. Potser el primer, al més pur estil Groucho Marx, és que desconfio d’un club que m’ha admès tan fàcilment. Però he de dir, potser per l’època en què em va tocar viure la Uni o potser per la mena d’estudis que hi he fet, que més aviat m’ha decebut. D’entrada, perquè no em va semblar precisament un model de bona organització, per la seva excessiva compartimentació, pel baix nivell d’algunes assignatures (que no es correspon exactament amb les dificultats o no per aprovar), per la mandra evident (i els afanys desmesurats de lligar) d’alguns professors i, sobretot, perquè em sembla que algunes facultats no es plantejaven seriosament el diàleg amb la societat en què vivim. Això no obstant hi havia, i crec que hi deu continuar sent, molta gent competent.
Quan jo estudiava no vivíem el furor per disfressar-se de no-se-què o per les grans cerimònies. Potser era un error, però no estàvem gaire per orgues. Jo hi anava després de treballar a jornada completa i de fer feina sindicalista. I em semblava xocant que la situació del professorat a la Universitat fos tan... gasosa i que es mantingués un any rere l’altre un sistema de beques que contravenia totalment els drets dels treballadors. Que això s’hagi convertit en un problema seriós i endèmic diu poc d’una organització que se suposa que reuneix els caps pensants i que té pretensions de lideratge intel·lectual.
Tot plegat agreujat també per les notícies que m’han anat arribant al llarg dels anys a través dels amics i amigues que s’han doctorat: tribunals impossibles o arbitraris, deixadesa per part dels directors de tesi, celebracions obligades (=doctorand convidant el tribunal a dinars on ell o ella més aviat semblava un intrús que el protagonista de la festa), per no parlar d’incompliment de contractes laborals o d’irregularitats diverses.
En els meus temps una titulació universitària t’aportava de per vida una millor remuneració (això sí que deu haver passat a la història, perquè l’atur fa estralls, sembla, entre els llicenciats). Està bé que es valorin els estudis, però són molt poc en la vida laboral d’una persona, i més si no es van actualitzant. Per no parlar de la diferència entre llicenciatura i diplomatura. Molts llicenciats d’aleshores defensaven la seva superioritat de dedicació i de dificultat per treure’s els estudis. Però el cert és el que algunes diplomatures requerien igual nombre d’hores de dedicació i, francament, de dificultat. Servidora, a filologia feia 15 hores de classe setmanals durant cinc anys; a treball social vaig fer 27,5 hores de classe setmanals durant tres anys). Si feu comptes, ja veureu on vaig fer més hores de classe.
També he vist que sovint s’espera d’un màster en alguna cosa uns coneixements tècnics que permetin millorar una activitat professional, però seria molt millor que aquests coneixements tècnics arribessin acompanyats del factor temps: experiència, maduresa personal, etc. Si immediatament d’acabada la carrera de treball social o de psicologia fas un màster en entrevistes, malament. Perquè és molt més profitós fer el màster quan ja portes un munt d’entrevistes entre cap i coll.
Una amiga, jove, em deia que no hi ha dret que a qualsevol ocupació mitjana se’t demanin un munt de títols i que per ser president del govern no calgui. Òbviament té raó. Però jo encara hi afegiria una altra cosa. Els estudis universitaris aporten un cert nivell de coneixements en alguns àmbits, de vegades molt especialitzats. Però per a això ja hi ha els tècnics qualificats en l’Administració Pública. Jo, d’un polític més aviat n’espero sentit comú, llenguatge intel·ligible, projecte polític i capacitat de traduir els tecnicismes en llenguatge comprensible.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada