Aquesta foto ha fet quaranta anys. Per a les fotos no passen els anys, per a la vida sí. Si els seus protagonistes tornessin a aquesta vella tanca que ja no existeix, podrien taral·lejar aquell tango de Gardel de Volver con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon sus sienes. Veinte años no es nada, seguia dient la cançó. Si vint anys plategen les temples, quaranta emblanquinen tot el cap, o deforesten alguna d’aquestes melenes ben poblades.
És el Viladecans en blanc i negre, quan la política era en colors perquè destil·lava il·lusió i canvi. La marquesina que sobresurt al fons era la de la parada de la Mohn, de la carretera de la Vila, avui desapareguda. Al fons es veu l’edifici de la cantonada de la plaça de la Vila, i els semàfors de la cruïlla que pengen del pal com un peix d’una canya de pescador.
Es diria que és diumenge. La ratlla de la planxa als pantalons del nen que mira atentament el terra amb les mans a la butxaca, les jaquetes dels dos espectadors que no són de dia de treball, la roba de les noies, que tenen l’alegria del tros d’armari de dies festius.
A la paret està fresca la pintada d’un partit que ha passat a la història: el PSUC. Les quatre lletres les imaginem en groc i la bandera en vermell. Aquí està l’anagrama amb la falç i el martell com una ombra vermella de les quatre barres. El PSUC era el partit amb el millor lema en un cartell: Mis manos: mi capital. En resum, una organització més de manualitats que de pressupost. La pintada és com un gran cartell fet a mà. El resultat tenia més valor militant que artístic, encara que el dubtós artista de pèl esvalotat que sosté pintura blanca en un got de plàstic i el pinzell que degota en una galleda d’aigua, sembla somriure satisfet a algú que no veiem. Veiem pintat un jove amb jersei de pic –el rostre s’assembla llunyanament a l’Ecce Homo de Borja restaurat per la senyora Cecilia–, que aguanta somrient la bandera.
Sota la bandera s’albira en perspectiva una figura probablement de dona, probablement en sabatilles, amb un pèl que sembla haver conegut la dictadura dels rul·los. De fons, l’escut de la Generalitat com a muda reivindicació d’un Estatut que llavors es veia com el màxim assoliment de la felicitat nacional.
Ajupit, un jove amb bambes i pota d’elefant, amb els cabells esvalotats, com agermanat amb l’inexistent pentinat del pintor psuquero. Al seu costat, agenollat un altre jove amb barba i rellotge de polsera amb la mà sobre un diari. Les barbes existencialistes eren la samarreta simbòlica de la progressia, de no pocs sindicalistes de classe, fins i tot de floricultors autònoms i rebels. Estan protegint o netejant el sòl perquè no volien embrutar el carrer de tots.
Era normal, ja que corria la llegenda que en les assemblees era fàcil veure qui era del PSUC. Aquells que després d’una reunió es quedaven a recollir les cadires.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada