La meva filla Clara potser no hauria nascut si ho hagués fet ell. O potser sí, és un interrogant que mai resoldrem.
La primera vegada que em vaig quedar embarassada vaig patir un avortament espontani. Encara no sabíem si havia de ser un nen o una nena, però en el meu cap ja hi havia un nom i tot un projecte de vida. Que un embaràs desitjat no tiri endavant provoca un dolor enorme i una sensació de buidor esfereïdora de la qual no és fàcil recuperar-se. Com tota pèrdua necessita un dol, un procés i un acompanyament.
Fins fa pocs anys el dol gestacional era un dol socialment silenciat que mares i pares superaven sols i com podien. Parlar-ne amb altres resultava incòmode i sovint la conversa es resolia amb un “ja en vindran més, dona, ets molt jove”, un “la natura és sàvia i si l’has perdut és perquè no havia d’anar bé”, o un simple “són coses que passen”. Justament el que no s’ha de dir mai en aquestes circumstàncies. Perquè sí, malauradament són coses que passen, i sí, possiblement en vindrà un altre, però ja no serà aquest que portaves dins. Per no parlar de la por amb què viuràs, a partir d’ara, els futurs embarassos. Por de crear vincles amb el teu nadó… per si de cas.
Afortunadament les coses estan canviant. D’uns anys ençà i vinculat, potser, a l’apoderament de les dones i de les famílies, el dol gestacional i perinatal ha deixat de ser un tema tabú, si més no en l’àmbit públic. Com sempre, les persones hem anat per davant de les institucions i des de fa uns anys són moltes les dones que han exposat públicament el seu dol i han denunciat la necessitat de poder-lo viure plenament, de forma visible i sanadora. Penso, per exemple, en la il·lustradora Paula Bonet, que a través d’una fotografia a Instagram va voler trencar el silenci social i compartir a les xarxes la tristesa per haver patit un avortament. La bona acollida d’aquesta publicació la va animar a editar el llibre Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House, 2018). Penso en ella, però n’hi ha moltes altres. I penso, també, en quina necessitat hi havia, per part de tots plegats, de trencar aquest llarg i pesat silenci.
Perdre un fill o una filla durant l’embaràs és un fet trist tot i que molt comú. Es calcula que un de cada quatre embarassos no arriba a tirar endavant. Segons les últimes xifres de l’Idescat, de l’any 2020, la taxa de mort perinatal va ser del 4,74 (defuncions per 1.000 naixements). Aquesta és, per tant, una realitat que afecta moltes persones i ja fa temps que hi ha grups de suport que s’han organitzat per acompanyar als qui la pateixen. És el cas, per exemple, del Grup de Suport a la maternitat en dol de l’associació Lacta Mater de Viladecans, o d’altres entitats conegudes com Anhel, els Petits amb llum, etc. També són molts els grups de dol vinculats a serveis assistencials, públics i privats.
Més enllà de les setmanes de gestació o de si la pèrdua ha estat espontània o fruit d’una dolorosa i difícil decisió, la mort d’un nadó no nascut ha de ser reconeguda com a tal, també per part de la ciutadania en general. Per aquest motiu, diversos ajuntaments catalans han començat a habilitar espais als cementiris municipals on les famílies puguin recordar els seus fills i filles no nascuts.
El Ple municipal de Viladecans d’octubre del 2021 va aprovar una declaració institucional per al reconeixement públic del dol perinatal, gestacional i neonatal, en què es comprometia a dotar el cementiri municipal d’un espai de suport i confort per a les famílies afectades, a defensar un canvi legislatiu en reconeixement del dret a baixa laboral, i a engegar campanyes de visibilització i sensibilització vers aquesta realitat.
M’alegra molt viure com els silencis que envolten les dones es van trencant. El silenci sobre els nostres cossos (els reals, no els idealitzats), el silenci sobre les nostres malalties, sobre les violències que patim i sobre les desigualtats. El silenci sobre les diferents maneres de viure la maternitat o de no voler-la viure. El silenci sobre com cadascuna de nosaltres viu l’embaràs, la por, la vida i la mort. La visibilitat del dol gestacional és un crit més contra els silencis. Els nostres nadons estrella bé mereixen ser anomenats.
Vanessa Rodríguez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada