Rere “El 47”

Una casa de Torre Baró, als anys 90.

És una bona notícia l’èxit de la pel·lícula “El 47”. Ho és perquè és estupenda. Ho és perquè els intèrprets són genials i ho és, sobretot, perquè ha recuperat la història i l’esperança –que no és poc– i ha posat els problemes (no només del passat) d’un barri com Torre Baró damunt la taula.

Em sento una mica vinculada a Torre Baró, perquè aquest barri, junt amb Ciutat Meridiana i Vallbona forma part de la “Zona Nord” del districte de Nou Barris a Barcelona, i hi vaig treballar durant tres anys com a treballadora social, a Càritas. Són tres barris molt diferents, units per la descurança de les administracions. Vallbona queda aïllada rere un munt de carreteres i de vies de tren, al costat de Montcada. Quan jo hi treballava acollia un campament de gitanos portuguesos, molt bona gent... en unes condicions pèssimes: sense aigua corrent, sense sanitaris i amb la dificultat que comporta fer plans a llarg termini quan dus una vida itinerant.

Ciutat Meridiana es va aixecar, amb molts blocs de pisos, senzills, en un terreny on s’havia desestimat de fer un cementiri per les humitats (!). Bona part dels pisos tenen 50 m2 i no disposen d’ascensor. El terreny, a més, és molt irregular i al final ha calgut posar-hi escales mecàniques per accedir a la part alta. Amb tot, quan jo hi treballava, hi vivien molts treballadors procedents de la immigració espanyola que havien pogut comprar-los. Més endavant, molta gent es va anar traslladant a d’altres zones de Barcelona millors, van vendre el pis i van marxar. Els nous compradors hipotecaris, molts d’ells nouvinguts de molt més lluny que no pas els seus antecessors, es van trobar segrestats per la crisi del 2008. Perdre la feina fa molt difícil pagar una hipoteca, i més si no comptes amb altres familiars que et puguin ajudar. D’aquí que Ciutat Meridiana es convertís en la ciutat dels desnonaments, perquè és el lloc on més n’hi ha de Catalunya. Em comentava el rector de la parròquia del barri que hi ha un centenar de pisos buits, propietat de fons voltor, que es limiten a especular i a fer apujar els preus a l’espera que alguna Administració intervingui.

Torre Baró era, quan jo hi treballava, un caos urbanístic considerable, molt difícil d’arreglar sense derruir part del barri. A banda dels veïns que, com explica “El 47”, van construir les seves cases amb les seves mans, s’hi refugiava població amb moltes dificultats, amb un peu a la marginació.

Tots tres barris, en aquell moment (1994-1997) per no tenir, no tenien ni serveis socials a prop. Només els serveis de Càritas. L’Ajuntament els rebia a la seu de Nou Barris, força lluny. Hi havia un ambulatori i escoles. Els comerços eren pràcticament tots a Ciutat Meridiana. I el transport consistia en un parell d’autobusos que els connectaven sobretot amb el centre de Nou Barris i la parada de la Renfe a Torre Baró. Després s’han anat fent millores: millor transport, nous habitatges en millors condicions, equipaments esportius, centres cívics i de serveis Socials... I la construcció d’un nou barri enganxat a Ciutat Meridiana (Can Cuiàs) que és municipi de Montcada. Però la pobresa també ha crescut i per tant continuen sent barris amb moltes mancances. A Torre Baró enguany els veïns han guarnit els carrers amb llums –reivindicatius– de Nadal, perquè l’Ajuntament de Barcelona no n’hi posa.

Sobre la pel·lícula només hi he trobat dues mancances. Es passa com de puntetes en la militància sindical (CCOO) i política (PSUC) del protagonista Manolo Vital. De fet aquesta acció de segrestar un autobús, diuen alguns veïns, va ser un acte ben preparat en què tant va jugar l’heroïcitat personal de Vital com l’organització que tenia al darrere. És una pena que això no es recordi, perquè també és política –útil i participativa– i és història. A mi no m’hi sobra el personatge de Pasqual Maragall, que surt a la pel·lícula com una mena d’homenatge a la seva persona en una intervenció fictícia, però el PSUC va ser qui hi va actuar, no pas el PSC.

I l’altra qüestió important és el paper de l’Església. A Torre Baró, van intervenir-hi diverses congregacions religioses que van fer de pal de paller, van acollir tothom i van ser reivindicatives. Ho podeu llegir en aquest reportatge de Joan-Andreu Parra. Si mireu algun reportatge sobre desnonaments a Ciutat Meridiana, sempre hi veureu alguna monja (vestida de “normal”) col·laborant amb l’Associació de Veïns. El seu paper en l’acollida i acompanyament de les persones ha estat fonamental.

Doncs res més. Felicitats a tot l’equip del 47, i llarga vida i lluita als veïns de Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana!

Mercè Solé